Rússia, Vólkhov i els catalans pagafantes

La Guàrdia Civil investiga com investiga, i les operacions policials les bateja alguna penya madridista Juanito Gómez, fet que explica això de l’operació Vólkhov, batalla de la División Azul que els devia sonar a Vujadin Boskov.

Un cop hem rigut, siguem francs: la “internacionalització” del procés va acabar sent un malbaratament espectacular, fraudulent i pagafantes.

No hi va haver ni temps ni fons ni energies per revertir les retallades sanitàries, però van sobrar personatges i euros (o dòlars) per provar de convèncer els catalans que el món no només ens mirava sinó que es disposava a canviar les regles del joc per donar suport a la secessió de Catalunya.

Rússia ha provat de desestabilitzar i perjudicar els que, al seu torn, l’amenaçaven al seu pati del darrere, com Ucraïna. Llegeixi’s la Unió Europea. Tornar els cops té tota la lògica: Catalunya va ser una de les seves bregues.

Amb un amateurisme de diumenge, la “diplomàcia” independentista va mirar d’arrambar-se als que podien oferir-li suport, fos déu o el dimoni. En paral·lel, i a mesura que s’acostava l’1 d’octubre del 2017, era imprescindible il·lusionar molts catalans amb allò que tot estava preparat quan no hi havia res de res. A mesura que s’acostava la data i tenint en compte que el reconeixement internacional semblava decisiu, la desesperació augmentava.

I així van arribar a Palau ofertes forassenyades de Moscou, emanades d’adlàters, però mai del Kremlin. O cants de sirena de la Xina o Israel (“la tercera visita important la vaig fer a Israel, on vaig explicar amb absoluta claredat que, si ens molestaven amb això, nosaltres reconeixeríem Palestina”, assenyala García-Margallo al seu llibre Memorias heterodoxas. Naturalment, Israel va parar de coquetejar amb el procés).

Tot menys admetre el fiasco. Després de tantes conferències sobredimensionades en universitats de cinc estrelles, pagaments milionaris a lobbies de Londres o Washington,

La “diplomàcia” del procés es va acostar a déu i al dimoni, a Rússia i a Israel, per, al final, res de res...

invitacions a periodistes i declaracions grandiloqüents, el rei estava nu. Els únics suports públics: Hristo Stòitxkov –cònsol honorari de Bulgària que “va acusar” Sáenz de Santamaría de ser filla d’un excap del cos–, Pamela Anderson i Nicolás Maduro, a qui fer la guitza a Madrid ja li està bé.

Uns ximples útils, perquè els estats continuessin negociant de tu a tu. A l’hora de la veritat, res de res. I tot sense mal ús de fons públics?