Parrita a La Palma

Dilluns, a Terrassa, Vicente Castro, conegut artísticament com Parrita, va morir d’un atac de feridura. Tenia 63 anys i un passat musical com a guitarrista i cantant en què confluïen el flamenc, la rumba, la copla i la balada gitana. Com a artista precoç va cultivar el respecte i l’afecte de gegants com Camarón de la Isla i Paco de Lucía. Per convicció i per supervivència, no es va sotmetre als dogmes que molts puristes li exigien i va practicar la mena de fusió reservada als que transformen qualsevol cançó, pròpia o versionada, en material intransferible (exemple: Que se metan en sus cosas). Rialler, familiar, enorme, s’enorgullia dels pares, els germans, els fills i els nets. La versió d’una cançó de Cecilia (Dama, dama ) el va propulsar del barri valencià de Nazaret a l’èxit d’un estil carregat d’arranjaments premeditadament grandiloqüents. Un estil que servia igual per animar el repertori més lent d’una nit de discoteca com la banda sonora d’una pista d’autos de xoc o l’intimisme engolat d’un confessionari radiofònic. Quan, fora dels circuits oficials, Parrita tornava al flamenc primigeni, l’admiració que provocava creava vincles insubornables i reforçava la devoció gitana per la manera de cantar de Marifé de Triana.

Vaig descobrir Parrita gràcies al Santi, propietari del bar La Palma, del carrer de l’Espaseria. Flashback: 1984. Cap a les deu el bar està tranquil i el Santi prepara uns entrepans extraordinaris, que més endavant consagraran el concepte flauta. El bar, que funciona tant al

Parrita va cultivar l’afecte i el respecte de gegants com Camarón de la Isla o Paco de Lucía

matí com a reclam per esmorzars de barri com a la nit com a imant noctàmbul, és l’etapa obligatòria prèvia al Zeleste i acull una població flotant amb vocació de naufragi. Aquí s’hi riu, s’hi menja i s’hi beu però qui marca la litúrgia és el Santi, a qui molts anomenen Obèlix per raons antropomòrfiques. Té dos tocadiscos i una col·lecció de discos d’un bon gust eclèctic abans que es posés de moda ser eclèctic. Una nit, bastant d’hora, el bar és gairebé buit. En una taula hi ha una dona sola, aparentment trista, que fa pensar en els quadres d’Edward Hopper (que aleshores començava a posar-se de moda i a il·lustrar les portades de gairebé tots els llibres). El Santi agafa el disc de Parrita, em fa una clucada l’ull i sona Mujer de noche. És una balada amb ànima de bolero agitanat perfumat de cubata i una lletra que avui s’interpretaria com a masclista. L’agulla fregeix damunt del vinil fins que sonen els violins, una guitarra i la veu de Parrita: “Te sacias en las noches de placer y bienestar / para olvidar el fracaso que en su día te hizo mal”. El local és petit però la tornada s’expandeix: “Eres mujer de noche, / te gusta trasnochar, / vivir de copa en copa / y darte a los demás”, i la veu aconsegueix superar la cortina de fum de violins i sintetitzadors. Acaba la cançó i la dona tipus Hopper li diu al Santi: “¿La pots tornar a posar, sisplau?”.