La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els vampirs no moren mai
El CaixaForum explora en una mostra fascinant les mil cares del mite
Els vampirs surten del taüt o de la cripta quan ja s’ha post el sol per escodrinyar els humans, barrejar-s’hi, hipnotitzar-los, mossegar-los, xuclar-los la sang i convertir-los també en vampirs. Unes víctimes humanes que coneixen millor que res: no neixes vampir, sinó que t’hi converteixes, i en algun moment tots els vampirs han estat homes i dones”. Ho apunta Matthieu Orléan, assessor de la Cinémathèque Française, i és bo recordar-ho quan ens endinsem en Vampirs. L’evolució del mite, una exposició habitada per aquests éssers de malson que, en la seva recerca de l’eterna joventut, han anat travessant dècades i cultures reflectint-se en el seu propi temps. D’aristòcrates seductors a espies comunistes, capitalistes corruptes, gurus fora de la llei o drogoaddictes de baixos fons.
Vampirs. L’evolució del mite, organitzada amb la Cinémathèque Française –fa un any es va presentar a la seu de París–, arriba al CaixaForum Barcelona després de passar per Madrid, on va quedar confinada durant els primers mesos de la pandèmia. Es tracta de l’exposició més gran que s’ha fet mai entorn del mite: 310 peces procedents d’una trentena de museus: gravats de Goya (“Parece que el hombre nace y vive para ser chupado”, escriu en un dels seus Caprichos), quadres de Basquiat o el vestit vermell que Gary Oldman va portar per al Dràcula de Coppola, la careta i els guants amb què Klaus Kinski es va transformar en el Nosferatu de Werner Herzog i un petit dibuix de Tim Burton per a Sombras tenebrosas, a part de fragments de més de 60 pel·lícules i sèries de televisió.
Per Matthieu Orléan, que també és el comissari de la mostra, “la societat utilitza els vampirs per projectar les seves pors”. Des de la seva entrada en la modernitat amb
novel·la de l’irlandès Bram Stoker publicada el 1897, i del terrorífic desembarcament del Nosferatu de Murnau al cinema (1922) amb uns taüts carregats de rates, el vampir ha passat de ser un noble romanès ancorat en les velles tradicions feudals a personatges positius i amb què és fàcil empatitzar, com Adam i Eva, els protagonistes de Només els amants sobreviuen (2013), de Jim Jarmusch, una parella d’amants sumits en el tedi de l’eternitat al mig de les ruïnes industrials de Detroit. “El vampirisme ha canviat, i ara ja no és l’altre, el que ens fa por, sinó que tots ens hi podem sentir identificats”, observa Orléan.
L’exposició també fa atenció a les magnètiques i erotitzades vampiresses que van donar nom a les vamp hollywoodianes o a la manera com ha servit per parlar de la droga i de malalties com la sida en pel·lícules com The addiction (1995), d’Abel Ferrara. També parla de la seva entrada en la política, amb cartells de Nixon i Margaret Thatcher ensenyant els ullals, i acaba en una altra reencarnació, la del vampir pop, omnipresent des del còmic fins a Barri Sèsam.
“El vampir ja no és l’altre, el que fa por, sinó que ara tots ens hi podem sentir identificats”