Quin periodista no sabia què era l’ADN i no va entendre què li deia Dalí?

L’any 1962, tres investigadors van rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina pels avenços en la recerca sobre la molècula de l’ADN: James Watson, Francis Crick i Maurice Wilkins. Hi va faltar un quart component, una dona, Rosalind Franklin, científica britànica que va tenir un paper determinant en la descoberta. Franklin havia mort de càncer l’any 1958.

En termes populars, si una persona té el nas gros és perquè ha heretat aquest tret físic a través de l’àcid desoxiribonucleic dels seus progenitors. Dalí i bona part de la humanitat van quedar fascinats d’aquesta descoberta, que explicava científicament coses que eren evidents a ull nu. Avui parlem d’ADN, però aleshores les sigles de l’àcid desoxiribonucleic encara no s’havien popularitzat.

L’any 1971, un dels periodistes més prestigiosos de Mèxic va travessar l’oceà per entrevistar el pintor empordanès a casa seva. Al començament de l’entrevista, Jacobo Zabludovsky li demana una prova de veu, i Dalí, exuberant, deixa anar un embarbussament infantil: “Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

Zabludovsky, impertèrrit, li pregunta si allò que acaba de dir és francès, i Dalí li respon que és català, i que és una anticipació del famós codi genètic que els premis Nobel havien descobert feia poc. El pintor hi afegeix que l’embarbussament infantil refereix, d’una manera antiquada, l’estructura molecular de l’àcid desoxiribonucleic. El periodista mexicà, en fora de joc, li demana: “I