“Van ser 40 dies de pel·lícula de terror”

L’escriptor J.J. Benítez va passar un “calvari” per culpa del coronavirus durant un creuer

El Costa Deliziosa és un monstre de 292 metres d’eslora i 92.000 tones en què van embarcar l’escriptor Juan José Benítez i la seva dona Blanca a començaments del 2020. Era l’inici de la seva segona volta al món, un viatge “inoblidable”, però no pels motius que ells es pensaven... El coronavirus es va creuar al seu camí i va convertir “un creuer de plaer en un calvari”, tal com explica al llibre La gran catástrofe amarilla (Planeta). “Va ser una odissea. Al vaixell ningú no podia imaginar el que passaria”, recorda.

Van embarcar el 12 de gener i, un mes després, van començar a arribar les primeres notícies de la Covid-19.

“Imagina’t les reaccions de la gent, cadascú amb les seves pors”, afegeix.

Primer es van cancel·lar visites al Japó, Corea del Sud i la Xina. Més tard, les Seychelles, l’Índia, Sri Lanka o Madagascar. “No ens deixaven entrar a cap port, semblàvem empestats. Allà les coses es van començar a complicar. Vam estar més de 40 dies sense trepitjar terra, quaranta i escaig dies de pel·lícula de terror”, explica Benítez. Van començar les baralles entre passatgers; la gent s’empenyia i es treia el menjar al restaurant, alguns fins i tot s’emportaven els plats plens de gambes i pastissos a les cabines, els donaven fruita podrida... “Allò semblava de les cavernes”, assumeix.

Malgrat que Austràlia estava en alerta roja pel coronavirus, el

va parar a diversos ports. “Quan baixaves t’adonaves que a la gent li era exactament igual, semblava que allò no anava amb ells. No hi havia cap mena de precaució, de mascaretes ni res de res. Crec que no eren conscients del que estava passant i de la gravetat del problema”, afirma. Durant el creuer pràcticament ningú tampoc no feia servir les mascaretes ni el gel hidroalcohòlic. Tampoc no els van fer proves per detectar la malaltia. “Jo crec que mig vaixell es va infectar. Almenys els símptomes que tenien eren de Covid-19”, assenyala Juan José Benítez.

“Jo era molt afortunat –indica l’escriptor– perquè em refugiava en la lectura o en l’escriptura. Vaig escriure un llibre sencer i part d’un altre. Però la resta, fatal. Es va incrementar el consum d’alcohol, la gent no sortia de les cabines... era una situació terrible”. Aconseguir tornar a casa no va ser senzill, tampoc. Van estar gairebé tres setmanes negociant amb el Govern de Pedro Sánchez perquè els permetessin desembarcar a Barcelona. “Al principi hi va haver molta resistència i en algun moment fins i tot es va pensar que no ens deixarien baixar. Al final es va aconseguir”, explica.

Quan el 20 d’abril van arribar a la capital catalana, en ple estat d’alarma, la situació no era gaire millor. “No havia vist mai l’aeroport del Prat tan desert, tan silenciós. No hi havia cap moviment”, conclou.

LLEGIU L’ENTREVISTA SENCERA A JUAN JOSÉ BENÍTEZ A https://bit.ly/3kGxsto al seu lloc recuperant tots els quadres. Vaig veure que la seva pròpia història era apassionant, per l’apassionament que fa que ho deixi tot, fins i tot la feina, per dedicar-se a un personatge que l’hipnotitza, i el vaig convertir en el meu narrador. És un cant a la investigació, a la gent que treballa en la foscor provant de rescatar de l’oblit els que s’ho mereixen”.

L’obra “està explicada com una successió d’ares, té cert alè poètic, tots els capítols comencen amb un ara per viatjar en el temps”.

El jurat del premi el formaven María José Gálvez, Juan Luis Cebrián, María Jesús Marina, Juan Luis Zabala, Sebastià Alzamora, Luis Gómez Canseco, Marta Sanz, Pilar Castro, Fernando González Urbaneja, Teresa San Segundo, Lorenzo Silva i Cristina Morales.