La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Aquest àlbum és d’alguna manera com morir matant”
Joan Miquel Oliver, músic, publica el seu àlbum ‘Aventures de la nota la’
Després de publicar la seva exitosa trilogia clausurada amb l’àlbum Elektra, l’iconoclasta músic mallorquí Joan Miquel Oliver fa un inesperat pas més en la seva carrera amb Aventures de la nota la (Blau/Discmedi). Es tracta d’un àlbum estrictament instrumental que es basa en el dodecafonisme amb un afany entre l’experimentació i la convenció pop. El que va ser líder dels Antònia Font explica en un text els principis del dodecafonisme, i l’artista Albert Pinya il·lustra cadascun dels temes i firma un vídeo magnífic.
Quina és la raó per fer una obra tan diferent?
Em sembla que aquesta pandèmia ha estat com la cirereta per a la indústria musical. Primer va ser el cedé, després el top manta, després l’mp3, després els telèfons i després que per internet tot sigui de franc, i passa el mateix amb Spotify. Nosaltres ens dediquem a fer la música i aquests altres es dediquen a regalar-la perquè després et compris un telèfon de 800 euros i uns auriculars de 400. Els diners no es reparteixen d’una manera justa, i ara, a més a més, amb aquesta pandèmia, sense possibilitat de poder fer concerts, que era l’únic que ens quedava, ho hem perdut tot. I jo he dit el que havia de dir amb un disc que d’alguna manera és morir matant. Vaig pensar: “Ara faré un disc sense cap tipus de concessió”. Aquesta és la meva aposta.
I què ha passat?
Doncs resulta que el públic se l’ha pres superbé. Em pensava que seria un àlbum estrany per al meu públic, però se l’escolten; de moment no m’ha arribat ni he vist cap queixa en aquest sentit: que és una cosa rara, que és música que no entenc... I no, al contrari, i jo només puc pensar: “Ostres, quina sorpresa més agradable”.
Una música basada en el dodecafonisme podia espantar el seu aficionat, però també la seva discogràfica, no?
El meu interès era investigar, treballar contrapunts, polifonies i tot això. Després vaig començar a pensar que el que anava sortint no era contradictori si ho materialitzava en un disc de mentalitat pop. Vull dir que, si escoltes Schönberg, evidentment no és música pop, sinó culta, però, si escoltes Aventures de la nota la, sí que és música pop, una mica dodecafònica i atonal, però no deixa de ser pop, com ho són Pascal Comelade o Cabosanroque. El vaig fer, i em va agradar com sonava. El vaig portar al responsable de la discogràfica Blau, i em va dir: “Aquesta és la música que a mi realment m’agrada; aquest disc l’has d’acabar i l’hem d’editar”. Això era a finals de l’any passat. I vaig començar a compondre a l’ordinador, vaig veure que sonava una mica plàstic, o sigui que hi vaig començar a incorporar baix elèctric, guitarres acústiques i elèctriques, tot electrònicament. Vaig començar a estudiar partitures, em vaig posar a gravar i vaig acabar pensant que les bateries podien ser reals. I tot ha quedat molt més orgànic.
L’altra dada fonamental és que en aquest àlbum no se sent la seva veu i no hi ha lletres.
Des de petit sempre he tingut vocació de compositor; volia ser músic. Després vaig començar a escriure lletres per les circumstàncies, però la meva passió autèntica era l’altra, i he anat colant coses pel que fa a arranjaments als meus discos de pop. Però sempre pensava a fer un àlbum en què em pogués esplaiar compositivament.
Aventures de la nota la és realment un disc experimental?
La música tonal, com el pop, sempre repeteix el mateix, i jo ja estic una mica cansat d’escoltar sempre el mateix. En canvi, la música atonal desborda el mateix compositor. I això és el que m’agrada d’aquest disc. I, pel que preguntava, sent sincers, l’atonalitat d’aquest àlbum és a un nivell bàsic.
Fins i tot a un nivell assequible?
Sí, del tot. Per al meu públic habitual, sens dubte, i per a un compositor com jo, també . Al cap i a la fi, no soc un expert en música instrumental i atonalitats. És el primer que faig.
Malgrat les primeres reaccions positives, no és un risc fer una obra que sap que pot generar rebuig?
No és un risc en absolut. A qui no li agradi això, que escolti el meu disc anterior, Elektra, o un altre. Jo he fet el que m’ha donat la gana. Qui el vulgui escoltar, collonut, i qui no, que busqui altres coses, meves o d’altres.
Què és aquest disc per a vostè?
Fins que no l’he escoltat i acabat no he estat conscient dels meus límits. Aquest disc els ha superat.
María José Llergo
Intèrprets: María José Llergo, Paco Soto (guitarra) i Miguel Grimaldo (teclats i sons regravats)
Lloc i data: Barts (28/X/2020)
María José Llergo va obrir el festival flamenc De Cajón!, emmarcat en el Barcelona Jazz Festival. La primera part del concert –amb preludi d’uns poemes en què va exercir de rapsode– va ser un recital que va oscil·lar entre el flamenc pur i el bolero passant pel tribut a Chicho Sánchez Ferlosio en una versió de Canción de soldados.
Sense oblidar-se de Tangos, de La Niña de los Peines, va entrar en matèria pròpia amb Niña de las dunas, i va demostrar en aquesta espècie d’oració, tal com indica la lletra, que el seu cant emociona no pel virtuosisme, sinó per la veritat que desprèn. Els cruixits i l’onatge ambiental que sortien del portàtil a ¿De qué sirve llorar? van introduir la vetllada en aquest so propi, en què melismes suaus i dolor jondo van junts, en una veu de molts quirats que fa justícia al títol de Soy como el oro. La percussió pregravada va donar ales a El hombre de las mil lunas amb un doll de veu a la manera de crit primordial.
Als antípodes hi va haver Nana del Mediterráneo, un lament per les vides innocents que s’empassa el Mare Nostrum, i l’espectral La sombra, el més sintètic del lot, d’acord amb El péndolo i amb la inèdita La luz que s’escora cap al pop. No hi podien faltar els seus homenatges a Camarón, en forma de Nana del caballo grande, i a Lola Flores, amb l’emocionada copla Pena, penita, pena, intercalades al final entre dos temes propis, Me miras pero no me ves, fent-se cors amb la veu pregravada, i el nou single A través de ti, incidint en la seva jondura melòdica.