La Vanguardia (Català-1ª edició)
Comèdia pura i un punt dura
Cesc Gay estrena ‘Sentimental’, efectiva versió del seu exitós debut al teatre
La pel·lícula no es podrà veure ara com ara a Catalunya –tot i que sí a la resta de l’Estat– a causa de les mesures autonòmiques contra la pandèmia. Però cal apuntarla per a la reobertura dels cinemes. La culpa de tot és de la veïna. La del mateix Cesc Gay, que es va posar a escriure un text per ella, no sabia si per a guió de cinema o per a obra de teatre. Ja fa uns quants anys que aquesta dona d’un pis annex al dels Gay va començar a “gemegar i cridar a hores estranyes”, explica el cineasta i dramaturg a La Vanguardia. I assenyala que recorda molt bé les “escenes una mica rares” i incòmodes que van provocar aquells crits i gemecs a casa seva, amb els fills.
La situació era incòmoda, però també graciosa. És a dir, de comèdia. I això és el que es va posar a filar el realitzador de Barcelona alhora que escrivia el que seria el seu aplaudit i premiat drama Truman. La coincidència amb aquesta pel·lícula i algunes altres circumstàncies el van portar a convertir la història de la senyora passional, primer, en obra de teatre. La peça es diu Els veïns de dalt, es va estrenar al Romea de Barcelona el 2015 i la gran acollida a Catalunya, Espanya i més allà encara ressona. Ara li arriba el torn a la pel·lícula, titulada Sentimental i beneïda, d’una banda, amb unes actuacions memorables de Javier Cámara i de l’argentina Griselda Siciliani als papers de la conflictiva parella amfitriona formada per Julio i Ana; i d’altra banda, i en els papers dels alliberats però sorollosos veïns del pis de més amunt (Laura i Salva), la guanyadora de l’últim Goya a la millor actriu, Belén Cuesta, i l’intèrpret i dramaturg acabat de recuperar per al cinema Alberto San Juan, fins fa poc lliurat al teatre.
“Sempre he admirat les comèdies de Billy Wilder i Ernst Lubitsch, de la mateixa manera que totes aquelles en què actuava gent com Cary Grant o Spencer Tracy, diu Gay. “Però jo no havia fet servir mai aquesta mena d’humor en què la història se sosté només en els diàlegs i les interpretacions, en contrast amb aquell cinema atmosfèric d’avui”, assenyala.
A Sentimental, la bona i pacient esposa que és l’Ana (Siciliani) convida a fer un pica-pica als escandalosos atletes sexuals que, pels sons que emeten, semblen en Salva (San Juan) i la Laura (Cuesta). En Julio (Cámara) no hi està d’acord, amb aquesta invitació. Ni amb cap altra cosa que pugui fer o dir la seva dona, a qui ataca sense parar amb una acidesa i una impertinència dignes d’una plantofada.
Els veïns, ella dolça i un punt setciències, ell encantador i naïf, fan una proposició sorprenent als seus amfitrions. Els animen a participar en un o més llits rodons. I la cosa s’embolica, per descomptat... Tot i que no necessàriament com s’imagina l’espectador.
La història avança per territoris cada vegada més escabrosos. És divertida, però té una part dura, gairebé fosca; “un regal enverinat”, diu el realitzador. “Perquè segurament el públic riurà com vaig riure jo quan la vaig escriure, però el que s’explica és un combat en una parella que, davant la visita d’aquests veïns, va pujant de to fins que arriba un moment que...”. I aquí s’atura per no explicar massa. Amb un comentari addicional: “El sexe sempre activa determinats ressorts i tensions, incomoditats, pudors i passions”.
“Estimo la comèdia, que és necessària no només per evadir-se, sinó sobretot per afrontar la realitat i estimular la imaginació”, diu Alberto San Juan. És més, afegeix: “Avui riure no només és necessari; és un acte guerriller”.
Amb 25 anys, la productora catalana establerta als Estats Units Mireia Vilanova ha estat escollida per l’Acadèmia de Cinema Britànic per participar en el prestigiós Bafta Newcomers Program, un programa de desenvolupament de talent internacional que dona suport a cineastes emergents establerts a Los Angeles i Nova York en el desenvolupament de la seva carrera.
Des de quan viu a Los Angeles i per què es va animar a treballar com a productora?
M’hi vaig traslladar l’agost del 2018 per estudiar un màster a la Universitat del Sud de Califòrnia (USC). Sempre havia estat una apassionada del cinema, i quan als 13 anys vaig descobrir la carrera de Meryl Streep (que continua sent el meu ídol), allò em va obrir les portes a un tipus de cinema diferent. Vaig decidir que volia treballar en aquesta indústria, i va ser a partir d’estudiar un estiu a la MetFilm School de Londres que em vaig començar a interessar per la producció. A diferència d’altres papers, el productor és qui decideix què es crea i com es crea, és a dir, el productor o productora és el pare o la mare d’una obra, i per això em vaig decantar per aquesta professió.
Com va rebre la notícia del seu ingrés al Bafta Newcomers Program?
Ha estat una gran alegria, especialment aquest any que sembla que tot està aturat i que els plans es descarrilen. Formar part de la família Bafta és un honor, i alhora és reconfortant veure que les coses s’estan fent correctament i donen fruits.
En què consisteix el programa?
Dura quatre anys, i la idea és ajudar a impulsar les carreres d’artistes que s’han traslladat a una indústria que no és la seva i que, per tant, es poden trobar amb les barreres tradicionals que suposa viure en un altre país i, especialment, en una indústria megacompetitiva com és Hollywood. Aquest any hi han entrat set productors nous, i un 78% de tots els seleccionats són dones.
Arribar fins aquí no deu pas haver estat un camí fàcil.
Han estat molts anys de feina constant. Quan vaig estudiar la carrera a la Pompeu Fabra vaig veure de primera mà la precarietat del sector a Espanya, sobretot per als més joves. Tot això és molt diferent a Los Angeles, on el sector audiovisual és molt més gran, i, si no hagués estat per la beca de la Fundació La Caixa per estudiar als EUA, la meva vida hauria estat molt diferent.
“Avui dia riure no només és necessari; també és un acte guerriller”, diu l’actor Alberto San Juan
En quins projectes ha estat treballant?
Ara faig de coordinadora a l’estudi independent Entertainment One. Estic en postproducció del film documental Els 14 del portal, sobre els incidents de Can Vies del 2014, i estic desenvolupant el meu primer llargmetratge de ficció, Two sisters. I la setmana que ve estrenem el curt de comèdia Tiro dominical al festival de St. Louis, un dels més grans dels EUA i preseleccionador per als Oscars.