La Vanguardia (Català-1ª edició)
No és un sexagenari qualsevol
Maradona fa 60 anys convertit en un ídol que no va pair mai la grandesa
No és un dia qualsevol. Tots els argentins es llevaran amb una altra mirada, somiaran desperts, somriuran amb la idea de tornar a veure el seu equip, seran una mica més feliços pensant en els colors del seu cor. Avui no és un dia qualsevol. Avui torna la lliga argentina, més de set mesos després que es paralitzés. Justament un 30 d’octubre, que és l’aniversari de Diego Armando Maradona. Arriba als 60. Coincidint amb la celebració, l’AFA ha volgut que el partit que aquesta nit (23 hores) obri l’inici del campionat sigui el Gimnasia-Patronato. L’elecció no és casual. Maradona és l’entrenador de Gimnasia y Esgrima de La Plata.
El gran dubte és si el protagonista, el Pelusa, podrà asseure’s a la banqueta –o a la butaca en forma de tron que li posaven al costat del terreny de joc– de l’estadi El Bosque. Considerat persona de risc respecte al coronavirus, ha reduït al màxim la presència als entrenaments a Estancia Chica, la ciutat esportiva del Lobo. A més, les últimes setmanes va mantenir contacte directe amb un positiu per Covid-19 i va estar en quarantena.
Però en el seu dia Maradona vol ser prop d’una pilota i un camp de futbol. “Jo em vaig equivocar i vaig pagar. Però la pilota no es taca”, va dir en el partit de comiat el 2001. Va ser la seva manera de separar les seves dues vides. D’una banda, la futbolística, a l’abast de molt pocs, mite per a tot un país després de guanyar el Mundial de Mèxic 1986 i marcar dos gols a Anglaterra després de la guerra de les Malvines (el de la mà de déu i el millor del segle XX) i ídol d’aficions amb complex victimista com la del Boca Juniors (davant els milionaris del River Plate), la del Barça (davant el centre de poder que és Madrid) i la del Nàpols (contra els equips rics del Nord d’Itàlia). D’aquesta, fins i tot els escalfaments són art.
De l’altra, als antípodes, la seva vida personal fora de la gespa, com a ciutadà, en què ha estat de tot menys exemplar, incapaç de pair que la grandesa del futbolista es va acabar.
Avui Maradona arriba als 60, una edat de serenitat, a la qual pocs s’haurien pensat que arribaria. Entre el 2000 i el 2005 va viure tres episodis crítics a causa de les addiccions, a la cocaïna (assegura que la va provar en la seva etapa al Barça, que va pagar per ell 1.200 milions de pessetes el 1982) i a l’alcohol: una sobredosi va derivar en una cardiopatia greu el 2000, el 2004 va estar a prop de morir per una hipertensió que e va tenir 11 dies ingressat a la Clínica Suïssa-Argentina i un any després, quan pesava 120 quilos (fa 1,66 metres), es va sotmetre a un bypass gàstric per millorar-li la vida.
L’octubre és el mes maradonià per excel·lència. El dia 20 es commemora el debut del Pelusa amb la samarreta d’Argentinos Juniors a la primera divisió (1976). Encara tenia 15 anys i l’entrenador li va demanar que fes una sotana. “Nen, t’hi animes?”, li va dir l’entrenador. Juan Domingo Cabrera, un migcampista de Talleres, va ser la víctima a la tercera pilota que va tocar.
L’octubre també, el 25, de l’any 1997, el deu va jugar el seu últim partit oficial amb gairebé 37 anys. Va ser ni més ni menys que un River-Boca al Monumental. Maradona havia donat positiu per tercera vegada en un control antidopatge. Com el 1991 a Itàlia (va reaparèixer al Sevilla) i com el 1994 al Mundial dels Estats Units (va tornar al Boca). Tot i això, un jutge li va permetre jugar puntualment. Així va poder jugar els seus últims 45 minuts. Al descans, perdent 0-1, va ser substituït per Riquelme.
L’octubre del 2008 va ser el moment que va tornar a la primera plana esportiva. Basile va dimitir com a seleccionador i Grondona el va nomenar tècnic de l’Argentina, i de Messi, malgrat la seva nul·la experiència a les banquetes. Va classificar l’albiceleste per al Mundial de Sud-àfrica –amb un gol in extremis de Palermo– però Alemanya el va enviar a casa amb un 4-0. La seva carrera de tècnic ja no va enlairar-se: dos equips als Emirats Àrabs, el Dorados de Sinaloa de la segona mexicana i ara Gimnasia, que la temporada passada es va salvar a Primera perquè es van cancel·lar els descensos.
Però l’octubre és sobretot el mes en què va néixer a Villa Fiorito “el més humà dels déus” (Galeano), el futbolista contestatari amb la FIFA, l’amic de Fidel Castro i el més bocamoll. “Si Pelé és Beethoven, jo soc Ron Wood, Keith Richards [The Rolling Stones] i Bono [U2], tots plegats”, va assegurar. “Somnio amb fer un altre gol als anglesos, aquesta vegada amb la mà dreta”, ha manifestat a France Football amb motiu de l’efemèride. Maradona sempre ha estat un gran, molt gran, el més gran? Ara ja s’ha fet vell. Malgrat tot, no és un sexagenari qualsevol, com li cantaria Calamaro.
La data coincideix amb el retorn de la lliga set mesos després, i obrirà el torneig l’equip que entrena Diego
“Somnio amb fer un altre gol als anglesos, aquesta vegada amb la mà dreta”, ha dit a ‘France Football’