Entre l’alarma i la intervenció

El Gabinet Sánchez-Iglesias ha presentat el seu projecte de pressupostos, sobre els quals tornarem a la que es concretin els acords per a la seva aprovació. Avui permetinme centrar-me en la despesa sanitària, que creixeria un 75% (fins a 7.330 milions d’euros), encara que la major part del seu augment es dedicarà a vacunes. I, atesa la descentralització de la sanitat pública, aquell increment és una gota a l’oceà en les nostres necessitats: les comunitats autònomes executen més del 90% de la despesa sanitaria total. Sumin a això que Espanya dedica a sanitat (privada i pública) menys del 9% del PIB, molt lluny dels nivells, per sobre de l’11%, d’Alemanya, Suècia o França, o superiors al 10% de Dinamarca, Holanda o Àustria. En cas de destinar xifres relatives semblants a les d’aquests països, disposaríem avui d’una capacitat addicional de recursos d’entre 15.000 i 30.000 milions d’euros.

Per això, i encara que ens alegrem de l’augment previst en els pressupostos, el rellevant és el que vagin a gastar-se les comunitats autònomes els propers anys. I sobre això no coneixem res de forma precisa, i la situació no sembla haver-se modificat substancialment respecte d’un passat precari. Canviarà en el futur? Ateses les tensions financeres del sector públic, no és gens fàcil i, de fet, només veig dues possibilitats.

Primera: l’ús de fons del Programa de Recuperació i Resiliència. Dels 70.000 milions en subvencions

Llastimosament, per a la nostra salut s’entén, això de demanar diners al MEDE per la sanitat és anatema als països del sud

que s’esperen per als propers tres anys, un 17% serien per al Sistema Nacional de Salut (l’anomenada sisena política tractora de Sánchez). Si el 2021 les vacunes ens costen uns 2.500 milions, aquell any quedarien només disponibles uns 1.500 milions addicionals per a sanitat (33 euros/habitant/any). Sumin els recursos per al 2022 i 2023 (dels quals caldrà deduir noves compres de vacunes), i el saldo agregat en els tres propers anys per reforçar el Sistema Nacional de Salut no superaria els 4.400 milions, vacunes al marge. Poc suport, doncs, per part d’aquell programa, per molt que se’n destaqui la importància.

Segona: demanda de recursos aprovats al paquet d’abril. Llavors es va decidir que a més del SURE per finançar l’atur, el MEDE podria arribar a oferir als països en dificultats fins a 250.000 milions d’euros per a sanitat. Els debats que aquell programa va generar van ser particularment severs, perquè el MEDE implica intervenció, encara que sigui parcial, com va passar amb el nostre sistema financer el 2012. Finalment, el conflicte es va resoldre amb una sola condició: que els seus préstecs es destinessin únicament a sanitat. Llastimosament, per a la nostra salut s’entén, això de demanar diners al MEDE és anatema als països del sud.

Com omplir el buit entre l’estat d’alarma d’avui i la vacuna de demà? Ateses les necessitats de la nostra sanitat i la gravetat de l’epidèmia, només hi ha una via: omplir-lo amb recursos MEDE. Intervenció? Sí. I què? No estem intervinguts ja per la pandèmia? O potser preferim la crisi sanitària al control del MEDE?