La Vanguardia (Català-1ª edició)
De debò “volem pa amb oli”?
A Barcelona li urgeix renovar el model de cultura urbana i evitar la inèrcia. La cultura de base vol referents actualitzats. La inacció comporta el risc que ressorgeixi una vella ciutat que semblava superada per Cobi i la Fura dels Baus.
Com cada any, la gala del premi Planeta va reunir dijous en una taula polítics de diferents afinitats. Artur Mas, que havia arrencat el dia imbuït de l’esperit de Companys al Fossar de Santa Elena, es va asseure al costat de Pedro Sánchez i el president del grup editorial, José Creuheras. A la taula principal, on sopava també la ministra Ana Pastor, no hi havia ningú del govern municipal. Ada Colau havia delegat en el primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, qui al seu torn va delegar en la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin. A Pin la van asseure a la taula 4, on també hi havia els socialistes Miquel Iceta i Jaume Collboni.
Els responsables de BComú van considerar que no s’havien d’implicar més en una festa on els focus solen acaparar-los els poders tradicionals i una imminent milionària atordida pels flaixos. És una llàstima que fessin aquesta valoració. Perquè la gala del Planeta és també una ocasió única per prendre el pols a l’ambient literari. A més de polítics i empresaris, hi acudeixen desenes d’escriptors, editors, agents literàries i periodistes culturals de tot Espanya. En definitiva, autèntica cultura de base, en la terminologia municipal a l’ús.
L’aproximació del nou Ajuntament a la Barcelona dels llibres és similar a la que practica amb altres sectors culturals. Deixa fer i compleix els compromisos heretats, com ho demostra que Jaume Asens, tinent d’alcalde multitasca que figura com a responsable de Cultura, viatgés fa unes setmanes a París per defensar la candidatura de ciutat literària de la Unesco. Però, ara per ara, no s’avança més. Cap iniciativa de pes que elevi l’autoestima dels lletraferits barcelonins, temorosos de perdre la seva capitalitat editorial. Cap opinió formulada des del costat mar de la plaça de Sant Jaume, per posar un exemple, sobre la pèrdua per a la ciutat de l’arxiu de Carme Balcells.
La dinàmica Pin va ser també l’encarregada de representar l’alcaldessa en la inauguració de la temporada del Liceu (que almenys sí que està ubicat a Ciutat Vella). Amb el Gran Teatre i altres institucions culturals podria acabar succeint el que apuntàvem: l’Ajuntament respectarà els compromisos adquirits, però sense més ostentacions. No serà el municipi el que faci un pas endavant per liderar la recuperació del Liceu davant la passivitat de la Generalitat i el ministeri. I això que a aquest teatre li urgeix assolir l’estabilitat financera per poder atrevir-se una altra vegada amb les produccions de risc, les que generen debat i posen una plaça lírica al mapa.
És cert que la cohesió social és objectiu prioritari, com ho ha de ser la cultura de base. Però aquesta, per avançar, necessita referents del màxim nivell. Fa falta un teixit cultural sòlid que competeixi per mantenir-se en els circuits internacionals de programació del talent. Cal intentar que la ciutat continuï sent una passarel·la contínua d’escriptors, pintors, músics, cantants o estrelles del teatre. Seria el millor estímul per a la formació dels joves creadors locals.
D’una altra manera, s’incorre en situacions de risc. Mancada d’aquella excitació que van propiciar la cultura underground dels 70-80 o el disseny i el teatre d’avantguarda –processos que van cristal·litzar en les cerimònies del 92– la Barcelona de les tradicions anacròniques amenaça de ressorgir. La ciutat pre-Cobi.
Ja n’estem rebent avisos. El Volem pa amb oli de la renascuda Trinca, entonat en els mítings de la Meridiana i Maria Cristina per milers de sobiranistes, ens fa viatjar en el temps. Ens porta dècades enrere, a aquells vespres de diumenge a les files posteriors de l’autocar, de tornada d’excursió junts picant de mans. Els artistes corrien llavors els seus riscos, és cert. Però l’estètica era la que era. Es portaven la rotllana, la xiruca i el foc de camp, i als restaurants hi havia estovalles amb quadradets vermells i blancs... De debò volem que Barcelona balli a ritme de revival, per molt que en escena, al costat dels trincos, apareguessin l’altra nit músics abillats amb samarretes dels Clash?