La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els papers secrets de Tarradellas surten a la llum
Les cartes que surten a la llum mostren les divergències amb Pujol, Òmnium i Montserrat
Josep Tarradellas passarà a la història com un polític pragmàtic i realista, capaç de salvaguardar la presidència de la Generalitat a l’exili. Però els seus papers, les cartes i documents d’aquella època, avui guardats al monestir de Poblet, són una mina per als historiadors perquè s’hi s’expressa amb una franquesa i una rotunditat xocants.
Josep Tarradellas i Joan (18991988) va accedir a la presidència de la Generalitat a l’exili el 1954, poc després del concordat del govern de Franco amb la Santa Seu i els acords bilaterals amb els Estats Units i poc abans que el règim fos reconegut per l’ONU. Tarradellas va dir llavors: “Si Espanya ha entrat a l’ONU és perquè es considera el règim franquista consolidat”. Però malgrat la dificultat del moment, Tarradellas inicia una llarga aventura en el desert que va culminar amb el seu retorn a Catalunya el 1977 com a president de la Generalitat provisional. I aquest trajecte de més de vint anys avui és possible resseguir-lo gràcies a Josep Tarradellas. L’exili 2 (19541977), una selecció de documents que ha recopilat l’historiador Carles Santacana i publicat Edicions Dau, amb suport de la Diputació de Barcelona. Un volum que segueix el que ja es va publicar de la primera part de l’exili (1939-54), tots dos en edició a càrrec de Ton Barnils i Montserrat Catalan, directora de l’arxiu Montserrat Tarradellas i Macià del monestir de Poblet.
La gran obsessió de Tarradellas va ser mantenir la unitat dels partits polítics catalans al voltant de la presidència de la Generalitat i allunyar-la dels pactes d’àmbit estatal. Per això mateix va arribar a enfrontar-se amb el seu propi partit (ERC) com ho demostren les seves cartes a Ventura Gassol, Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló on s’allunya del seu secretari general Joan Sauret i altres dirigents (Antoni Xirau, Miquel Guinart, Joaquim Dardalló), als quals feia responsa- bles d’una “posició cada dia més espanyolitzant”. Els seus primers viatges a l’Amèrica Llatina van enfortir la seva presidència i van evitar la convocatòria d’eleccions que pretenien ERC i el Moviment Socialista de Catalunya per intentar que el substituís Pau Casals.
Des que va rellevar Josep Irla, Tarradellas va tenir clar que el futur del país estava a l’interior i no en els veterans polítics de l’exili. Però desconfiava de la majoria de forces de l’oposició. En una carta a Jaume Miravitlles, del 1959, li diu: “Les úniques forces que poden somoure el franquisme són els sentiments patriòtics de Catalunya, l’acció dels comunistes, la dels sindicalistes i la dels falangistes antifranquistes”. I a partir d’aquí intentarà articular aquest sentiment patriòtic al voltant de la figura de l’historiador Jaume Vicens Vives,
El polític confiava el 1960 en Jaume Vicens Vives per unir el catalanisme des de l’interior del país
amb el suport dels nuclis burgesos del tèxtil i els seus col·laboradors més pròxims, liderats per Josep Fornas. Al contrari, considerava contraproduents i fins i tot lesives les activitats d’alguns sectors catalanistes i catòlics que anaven per lliure. I rebutjava de ple les actuacions dels comunistes, més fins i tot que les dels anarquistes.
Tarradellas es va reunir amb Vicens Vives a París el 14 de novembre del 1959 i va tenir clar que havia trobat l’home que buscava per fer efectiva la seva política a l’interior de Catalunya. Pocs mesos després en una trobada amb Josep Pla el va posar al corrent de la seva proposta de crear un equip per al supòsit d’un final de la dictadura franquista. Tarradellas considerava que de la vella política ni ERC ni la Lliga no servien, i que només es podien salvar alguns elements de la CNT. La mort de Vicens el 28 de juny del 1969 va trencar els seus esquemes. Havia desaparegut “el millor soldat amb què comptava avui dia Catalunya”, segons una carta que va enviar a les delegacions de la Generalitat a l’exili. I al seu amic Frederic Rahola li va dir més sincerament: “Pots ben creure que és un cop molt dur”.
Un capítol especialment interessant és la complexa relació entre Tarradellas i l’abat Escarré. Tarradellas desconfiava de les actuacions dels monjos que considerava excessivament polititzades. Considerava a més que l’esquerra marxista s’havia apropiat de la revista Serra d’Or. Al seu amic Miravitlles el fa partícep de la penetració dels comunistes catalans –que anomena “paraguayos”– en l’àmbit cultural. A les cartes que s’intercanvien Tarradellas i Ramon Sugranyes de Franch, president de Pax Romana, s’aprecien les seves diferències respecte al paper de l’abat Escarré, abans i després de les seves declaracions del 1963 a Le Monde. Segons Tarradellas, aquest compromís de l’església fomentava un corrent anticlerical “que acabarà per ser també anticatalà”. Aquest rebuig el traslladava a Òmnium Cultural, i deia dels seus responsables que eren “catalanistes a Barcelona, franquistes a Madrid”. Un enfrontament que va augmentar en considerar que aquesta entitat era responsable de forçar el retorn de l’exili de Josep Carner amb la falsa promesa de concedir-li el Premi d’Honor, tot i que finalment el van donar a Joan Oliver. En una carta a Salvador Espriu li dirà que aquesta decisió “insòlita” representa “el triomf de la política que realitza la Gallina Blanca, Floïd i altres grups de pressió”.
Al llibre es reprodueixen nou cartes que es van intercanviar Tarradellas i Pujol. D’una banda revelen certa admiració i respecte mutu en els primers anys i de l’altra unes profundes divergències en l’etapa final. La seva primera trobada no va tenir lloc fins al 1970 i es van limitar a parlar del passat. “Fervorós patriota, bona persona, intel·ligent i ben assabentat del passat però influït per la gent que l’envolta i no es dóna compte que
l’adulen i l’enganyen”, va escriure llavors Tarradellas. Però després d’una segona cita ja va expressar decepció, especialment per la seva col·laboració amb la gent del PSUC. En unes notes personals, que ocupen l’última part del llibre, i amb data 26 de juliol del 1970, aporta aquestes dures reflexions: “No puc deixar de recordar el que em va dir en Jaume Vicens Vives d’en Jordi Pujol, que, malgrat que ho dissimulava molt bé, és un intolerant i un fanàtic (...) Les meves temences que Banca Catalana un dia tindrà una forta ensopegada són avui més convincents (...) Voldria que el temps no em donés la raó en tot el que dic, però avui sóc francament pessimista per Catalunya. El trio Montserrat, Òmnium Cultural i Banca Catalana té un mateix pensament i facilita l’acció a tots els que voldrien enfonsar el país. El trist de tot això és que són tan babaus que es creuen el contrari”.
La correspondència que ara es publica inclou també les cartes que Tarradellas enviava, amb centenars de còpies, per expressar les seves posicions polítiques que, això sí, reflectien alhora les seves fílies i fòbies.