La Vanguardia (Català-1ª edició)
A les entranyes de la deessa
No és una pel·lícula, sinó una experiència per a tots els públics. En aquesta pràctica, el recolliment dels bramans pot ser enganyós. Perquè a Kamakhya, als turons d’Assam, de sobte, un agafa un cabrit, li introdueix el clatell a la bifurcació metàl·lica de l’altar més pedestre i, d’un tall de dalla poc cerimoniós, el decapita. Després torna tranquil·lament al costat dels seus iguals –amb túnica safrà i el fil sagrat que els travessa el pit– mentre el cos escapçat de l’animal s’estremeix encara durant gairebé un minut. Kamakhya és un temple tàntric, però aquesta no és una convulsió amorosa, sinó mort en directe feta ofrena, com així ha estat des de la nit dels temps. Resulta incomprensible per al profà, tot i que una mica menys quan se sap que la carn no es farà malbé en aquest confí de l’Índia, on els bramans són carnívors.
Aquest no és un temple qualsevol, ni la seva deessa resident tampoc. A Kamakhya –una versió local de Xakti, l’energia còsmica primordial– li agrada la sang, però no qualsevol, ja que només accepta el sacrifici de mascles. De fet, la construcció del segle XVII no és més que la closca que cobreix la gruta primitiva, que al fons tenebrós hi té una clivella a la roca –humitejada per un brollador– que representa el sexe de la deessa. No hi ha res més, però les cues per veure’l durant uns segons poden durar tot el dia. Aquests instants caldrà emmagatzemar-los a la memòria, perquè les fotos de la intimitat divina estan terminantment prohibides. Hi ha bitllets de pagament per als que només disposen d’una hora, però el mèrit religiós no deu ser el mateix i molt pocs se salten la cua.
Kamakhya, lloc de culte inicialment pagà –de pobles mongoloides que sacrificaven porcs–, va acabar inscrit amb la sanscritizació dins del relat dels Xakti Pitha o seus de Xakti, que comprèn la geografia sagrada de l’Índia. Segons el mite, la deessa es va immolar perquè no havia pogut suportar un afront i després, el seu consort Xiva, boig de dolor, la va portar a coll en una dansa sagrada que va fer trontollar l’univers i en la qual 51 parts de l’anatomia de Xakti es van anar escampant per tot el subcontinent indi. A Calcuta, per exemple, al costat de la missió de la mare Teresa, hi van caure els dits del peu dret; al cap Comorin, l’esquena; a Benarés, l’arracada; a Amarkantak, les natges, etc. Però a Guwahati hi va caure el ioni, la vagina, pur poder i contrapartida del lingam, el símbol fàl·lic d’origen no menys pagà identificat amb Xiva.
Per molts indis, Kamakhya és l’únic motiu per acostar-se a la capital d’Assam i del nord-est del país. Per exemple, Gunjun Sethi, una vídua que agafa un avió “cada any” des de Delhi, a dos mil quilòmetres, per guanyar-se la deessa i tornar el mateix dia. Terceres persones m’expliquen que la senyora Sethi somia amb la tornada del seu únic fill, mort en un accident. Fins i tot els genitals de Xakti, poderosos fins al punt de fer realitat els desitjos més difícils –segons els seus de- vots– tenen els seus límits.
A Kamakhya el bon pelegrí hi hauria de pujar a peu, a través dels bosquets de teca. Però la majoria opten per l’autobús que serpenteja un pendent en què no n’hi ha prou amb l’alè dels ciclorickshaws i ni tan sols dels autorickshaws. I només fan a peu l’últim pendent, sobre una calçada marmòria flanquejada per botigues de garlandes i de cocos. Altres templets flanquegen l’ascensió, amb la seva escenografia d’humitat i encens, ratpenats i lotus esfullats. Però, qui perdrà el temps amb Tara quan s’està tan a prop de les entranyes mateixes de Xakti? La seva contemplació és particularment benèfica, diuen, un cert dia de juny, quan el temple es reobre després de tres dies de clausura, a causa de “la menstruació de la deessa”, dies en què fins i tot llaurar la terra és tabú.
En la cultura del nord-est de l’Índia, inclosa Bengala, hi ha una reverència especial al poder femení, ja es digui Kamakhya o Kali... o Mamata Banerjee –cap de govern de Bengala Occidental– o Sheikh Hasina –la seva homòloga a Bangla Desh.
Una vegada dins i descalços, el punt central queda clar i pocs es desvien fins a l’antic estany de les ablucions. Menys encara fins a l’exposició d’estàtues, ja que els déus dels museus estan morts i poc poden fer pels vius. La cua avança amb una parsimònia tàntrica. En una societat com l’Índia, l’única concessió és que s’hi barregen homes i dones.
Diuen que a mesura que guanyava popularitat, Kamakhya anava perdent el favor dels anacoretes tàntrics. Des de dalt, des de molt lluny, un d’ells, inquietant en tapall, contempla l’espectacle de devots amoïnats i de cabres que esgoten els seus últims dies. El centre, de vegades, es veu molt millor des d’un confí de l’Índia. Sense oblidar que Assam ja no és exactament això, a mesura que la política índia d’acostament al sud-est asiàtic –concretada en carreteres i inversions– el converteix en cruïlla. Xakti té poder.
En la cultura del nord-est de l’Índia hi ha una reverència especial al poder femení Al temple de Kamakhya, al nord-est de l’Índia, es venera la vagina de la deïtat Xakti