La Vanguardia (Català) - Culturas
Pànic als carrers
Un dels registres dominants en la narrativa d’Antonio Soler (Màlaga, 1956) és el de les novel·les ambientades a la seva ciutat natal, com Las bailarinas muertas, premi Herralde 1996, El camino de los ingleses, premi Nadal 2004 i adaptada al cinema per Antonio Banderas, o Una historia violenta. Totes estan dominades per la vida interior i la sensació d’irrealitat, en un entorn de violència, de por, d’intensitat sexual, d’amor i de mort. D’altra banda hi ha les novel·les de consciència civil, marcades per la rebel·lia i l’afany de justícia: El nombre que ahora digo, elogiada per Paul Preston per la seva fidelitat històrica entorn de la Guerra Civil, o El sueño del caimán, on reconeixem destacades figures del franquisme, com Millán Astray o Muñoz Grandes, i assistim a la derrota de les utopies. El punt culminant d’aquesta trajectòria és Apóstoles y asesinos, en què no només trobem un rerefons històric sinó la novel·la històrica en el seu estat més pur, amb tots els encerts i innegables riscos.
A Soler se li va ocórrer el tema perquè a casa seva hi havia una novel·la d’Ángel María de Lera, Las últimas banderas, que va llegir als divuit anys. Més tard va llegir Ángel Pestaña, retrat d’un anarquista, en què apareixia el Noi del Sucre, protagonista i heroi moral d’Apóstoles y asesinos. Soler justifica l’extensió (excessiva per a mi) perquè així ho exigia el tema, i confessa impúdicament que no és amant de Monterroso. Qui sap en quina pàgina va abandonar la lectura d’El dinosaurio. Ens diu que la novel·la no té gens de ficció, si bé utilitza les eines literàries del novel·lista, i que no li interessen escriptors com Hemingway, que necessiten anar a les guerres per recollir material. Soler s’ha documentat anant a publicacions com El Poble Català, La Veu de Catalunya, Abc o La Vanguardia i a autors com Ángel Ossorio i Ga- llardo, Maria Aurèlia Capmany, Huertas Clavería, l’esmentat Ángel María de Lera o Eduardo Mendoza.
Ara bé, les seves no són les pàgines d’un erudit. Triguem a entrar en la novel·la: excés de noms de persones, de locals, de carrers, una certa sequedat documental. Lentament va prenent vida. Conscient dels perills de la novel·la històrica, substitueix la ficció per una prosa intensa, agitada, amb audaces descripcions físiques dels personatges (Adolfo Bueno, “nariz inmensa de vela Latina”, Pestaña “funerario, nariz cubista”, Lera “y su frente de frontón”). Hi ha passatges brillants, com la reacció de Martínez Anido quan és destituït del seu càrrec, els audaços contrapunts del capítol “La Mola”, la circularitat del llibre, que s’obre i es tanca amb la mort de Seguí, o les referències a fets posteriors al que s’està narrant. Però sobretot hi ha la intensitat de la violència, les delacions, les traïcions, els atemptats, els tirotejos al carrer o les lluites internes dins de l’anarquisme.
Les figures històriques que van dominar la Barcelona de les dues primeres dècades del segle XX són així mateix poderosos personatges de novel·la: els mitificats com Salvador Seguí, el sindicalista partidari de la moderació, entorn del qual gira tota la novel·la, Lluís Companys o Ángel Pestaña, els sinistres Martínez Anido, el fals baró de Koënning, Miguel Ángel Arlegui o Inocencio Feced.
A mesura que avancem en la lectura trobem cada vegada més l’Antonio Soler que hem admirat des de les seves primeres aventures narratives. Una taula cronològica i de personatges hauria estat una gran ajuda.