Poeta de frontera

olor de perfum clàssic. Li pregunto quin és: “La Kouros, però també utilitzo la Kenso”. Els perfums el sedueixen des que ensumava al tocador de la seva mare: “Una olor adormida obre la memòria”. Als 13 anys es va adonar que no tenia cap talent musical i es va posar a compondre poemes d’amor.

Escriu concentrat en qualsevol part. Cada dia, si no se sent dissortat. No l’afecten el paisatge ni el clima. Detesta el portàtil encara que en depengui. Arxiva. Crema impressores: “Un text en pantalla no és res”. Sempre treballa amb música, el seu analgèsic més gran: “Per dolent que hagi estat el dia, arribo a casa, poso Lou Red i ja està”. No porta mai xandall: “Detesto l’estètica petitburgesa. Tota la meva literatura ha estat un intent de sortir del petitburgès; es tracta d’una gran invenció occidental, temptadora però covarda. Nega aquestes grans passions de la vida i casa malament amb la literatura”.

Les seves hores més fèrtils són d’11 a 13. Fresc. També de nit. Ataca la nevera; pulsions. Abans bevia: “Una ampolla diària de ginebra, fins que queia. Vaig tenir un parell d’ingressos. Quan Fernando Marías va llegir Gran Vilas ,emva dir: ‘Aquest és el llibre d’un alcohòlic’. I em va fer caure en la situació. Aviat compliré dos anys sense beure”. El va deixar sol, sense teràpies. “L’alcohol és la glòria, el món t’és igual”. Ara escriu sobre això. No ha renunciat a l’embriaguesa com a exercici mental.

Manuel Vilas pren el sol, conscient que és una cosa impròpia d’un escriptor. El fascina el luxe: “Em produeix una felicitat immediata; és amor, com si Déu m’estigués parlant. Que em vingui a buscar en un Mercedes 600 amb un conductor és una conquesta de la mestria i la intel·ligència humana. I tot dedicat a mi”.

La primera persona que llegeix els seus originals és la seva companya, l’escriptora Ana Merino: “L’Ana jutja molt bé. Un escriptor acaba el seu manuscrit i no sap si és una immensa merda o una genialitat. A qui li dónes aquesta responsabilitat tan important? Només ho puc fer amb qui mantinc una complicitat amorosa”. En la seva escriptura itinerant, té por de viatjar, o més ben dit, a no tornar i quedar-se perdut en un no-lloc. Busca els límits a través de la seva escriptura, i quan els troba, se sangglaça.