A casa de Roque

El personatge més oblidat en aquest quart centenari de la mort de Cervantes és el bandoler català del Quixot. Jo li vaig retre homenatge dissabte passat, visitant casa seva. La caminada des d’Oristà, entre camps de blat, granges i cabanes de pastors, va ser suau, tot i que assolellada i calorosa. Després de passar la masia de Can Miquelet, un sender puja fins a una construcció del segle XVI en ruïnes. Cal accedir-hi amb compte, apartant la brossa que creix entre les parets de pedra malmenades.

Es dóna per fet que hi va néixer, el 1582, Pere Rocaguinarda, que arribaria a ser cap de bandolers, lider nyerro en la lluita de faccions de l’època contra els cadells, terror dels camins, etern rival del bisbe Francesc Robuster de Vic, i després del virrei de Catalunya. Alt, fort, valent i generós; fanàtic, seductor i cortès, i per tot això molt popular, segons els cronistes de l’època.

Cervantes devia estar fascinat amb el personatge, ja que l’esmenta al seu entremès La Cueva de Salamanca i després, sota el nom de Roque Guinart, li dóna un paper estel·lar en la seva obra cabdal. Amb ell i amb la seva banda topen Don Quixot i Sancho quan acaben d’arribar a Catalunya. Encara que el Cavaller de la Trista Figura fracassa en convèncer els seus homes perquè abandonin la delinqüència, lloa les bones maneres de Guinart, i l’equanimitat amb què governa els seus. És Roque qui li dóna una carta per al seu amic el cavaller barceloní Antonio Moreno, que l’acollirà a la ciutat.

Rocaguinarda, conegut també com Perot lo Lladre, tenia tots els punts per al patíbul. Però va ser intel·ligent i, com diríem ara, va saber reinventar-se: abans de fer-ne trenta va abandonar l’ofici, va aconseguir un indult i va marxar a Nàpols com a capità dels Terços espanyols. Va morir plàcidament a Itàlia, anys després que Cervantes el fes immortal. SERGIO VILA-SANJUÁN