La veritat sobre el cas Artemir

Jesús Ulled (Rio de Janeiro, 1937) es va estrenar com a escriptor el 2012 amb Mitad payo, mitad gitano, una biografia novel·lada de Jacques Leonard, fotògraf insòlit del món gitano. Quatre anys després compareix amb una novel·la biogràfica, Final de travesía, composta a partir d’uns apunts autobiogràfics deixats pel seu pare, un polític republicà la singladura del qual va quedar truncada per la Guerra Civil. L’obra reflecteix cinc dècades de tempestuosa història barcelonina, espanyola i europea, i presenta el progenitor –que aquí es diu Antonio Altemir– a la coberta d’un vaixell amb què s’expatria a l’Argentina, als 44 anys, àvid d’aires nous. Durant la travessia el passatger figura que ha estat esborrallant els seus records –abans de desempallegar-se’n simbòlicament– i aquesta relació és la que llegim, concretada en una narració acurada, densa, protagonitzada per un xicot llançat que als divuit ja compleix uns mesos de presó per defensar Ferrer i Guàrdia i que, en els anys successius, pels seus combats de reporter i les activitats d’agitació política, estarà a punt de perdre la vida, víctima del pistolerisme llavors en voga.

I que curiós, el llibre d’Ulled coincideix amb d’altres que també parlen d’aquella Barcelona de gàngsters que Eduardo Mendoza es va anticipar a novel·lar a La verdad sobre el caso Savolta. Sergi Doria l’any passat la va evocar a la seva òpera prima No digas que me conoces, i aquesta primavera Antonio Soler (a Apóstoles y asesinos) i Juan Miñana (a El cielo de los mentirosos) l’han tornat a ficcionalitzar, centrant-la en personatges d’època com el Noi del Sucre o Pompeu Gener, Peius. L’Antonio Altemir de Final de travesía tracta també de tu a tu aquestes figures –i Layret, i Companys, i Federico Escofet, i Nicolau d’Olwer– i és que