La Vanguardia (Català) - Culturas
Molt més que autòmats
La vida no és un objecte. Jordi Pigem (Barcelona, 1964) proposa una visió postmaterialista al seu últim llibre, Intel·ligència vital, recordant que els organismes –que no són una simple màquina controlada pels seus gens– poden servir com a model tant per a l’enginyer com per a l’artista. La vida no busca exclusivament la supervivència sinó que el que intenta a tota hora, segons el pensador, és l’autorealització. “No hi ha realitat sense consciència”, ens diu l’autor.
La vida (i no hi ha intel·ligència sense vida) no pot fossilitzar-se a través d’una simple fórmula, i fuig de les “gàbies conceptuals”. Entre el creacionisme (que invoca la intervenció del diví) i el neodarwinisme (que ho vincula gairebé tot a l’hereditari) hi ha una tercera via científica en la qual Pigem se sent còmode, on es vol “reconciliar” el cos i la ment. És un llunyà dualisme que el filòsof català associa a la cultura judeocristiana, la por de la mort, la incomoditat davant la sexualitat i el distanciament entre naturalesa i vida.
Llavors, per què parlem d’“intel·ligència artificial”? Perquè per a Pigem es tracta d’un oxímoron. “La cultura contemporània associa més la intel·ligència amb la tecnologia que amb la vida”, afirma. El que fa la màquina és calcular, aplicar regles de manera rígida i cega. No pensa.
A cada cèl·lula “hi ha sensibilitat”, sosté Pigem, que a més defensa que en tot organisme, per minúscul que sigui, hi ha alguna manera d’intel·ligència. Darwin ja apuntava a L’origen de l’home que els animals estableixin emocions com l’amor, la vergonya o el tedi. Però fins i tot les plantes actuen com si tinguessin cervell quan l’arrel rep algunes impressions (humitat, pressió o llum) i les dirigeix (fa el seu camí segons la seva anàlisi prèvia). A més, els bacteris, ens recorda el pensador, van ser els primers a produir oxigen a la Terra.
L’autor és crític amb Richard Dawkins, que descriu els éssers vius com “robots matussers”
Jordi Pigem és molt crític amb autors com Richard Dawkins, que en llibres com El gen egoísta descriu els éssers vius (també els humans) com “robots matussers”. Recorda el filòsof, citant el biòleg Ernst Mayr, que els gens, en el genotip, “sempre es troba en context amb altres gens”. “La veritable naturalesa de l’ésser humà és molt més cooperativa i altruista que competitiva i egoista”, assenyala l’autor. I conclou: “Som molt més Homo reciprocans que Homo economicus”.