La Vanguardia (Català) - Culturas
Gòtic de Buenos Aires i més
La de Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973) és sens dubte una mirada singular i inquietant que ofereix un relat diferent de la història popular argentina i de la seva deriva recent. Te n’adones quan llegeixes Pablito clavó un clavito: una evocación del Petiso Orejudo, conte sobre els crims del nen assassí en sèrie que va terroritzar Buenos Aires fa un segle. També amb Los años intoxicados, fulgurant educació sentimental i politoxicòmana entre els excessos i el desgovern de l’Argentina dels noranta. Amb tot això, Enriquez va més enllà del localisme i enlluerna per la potència de les seves històries i la fluïdesa de la seva narrativa, deutora sense complexos de Poe, Brontë, Shelley, McCullers, Puig, la rosca de James o el primer McCarthy.
Las cosas que perdimos en el fuego és un llibre que transcendeix gèneres perquè hi ha terror, sí, però també noir, una capacitat proverbial per a la crònica social dislocada i la reelaboració subconscient d’una mitologia pròpia. És a dir, literatura cridada a perdurar. Enriquez es diverteix explorant els seus abismes, tan genuïns com universals, ja que si Faulkner ens empadrona tots a Yoknapatawpha, Enriquez arriba al moll de l’os de les nostres pors amb el seu viatge a les tenebres de la perifèria de Buenos Aires. I ho fa des de la seva condició femenina però aliena a qualsevol posat: els efectes dels seus contes no són premeditats, sinó la decantació natural de la vivència a través d’un prisma únic i un verb àgil que no atén a impostures. Material conductor travessat per la perillosa descàrrega de la vida: una veu literària autèntica que galvanitza els lectors.
Enriquez, escriptora precoç, va néixer el 1973. Encara una nena al final de la dictadura argentina, adolescent amb el país en plena catarsi expiatòria col·lectiva i jove fosca durant l’enfonsament socioeconòmic general. No estranya que la seva literatura estigui poblada de desapareguts que tornen, nens terribles, noies letals, immigrants zombificats, fantasmes de greixum, apagades als carrers i altres horrors de barri. Tot el llibre és doncs coherent, encara que destacaria el relat que li dóna títol, també l’insectari de Tela de araña, amb aquell paisatgesimbòlictandeQuirogai,sobretot, El chico sucio, conte magistral que encén aquest foc i em va tornar l’enyorada sensació de tenir davant una escriptora que quedarà en el temps.