Nova York per a escèptics

Elvira Lindo (Cadis, 1962) és una d’aquelles autores amb una novel·lística que confesso que no havia suscitat el meu interès i que, en canvi, em va conquerir quan va publicar Lugares que no quiero compartir con nadie (2011), un recorregut molt personal per la Venècia del segle XX que és Nova York, on va aterrar deu fer dotze anys seguint els passos de l’escriptor Antonio Muñoz Molina, la seva parella, que els últims anys ha exercit allà de director de l’Institut Cervantes i de professor en un parell d’universitats. Esclar que des de Nova York, on ha passat crec que sis mesos a l’any, Lindo ha continuat escrivint i col·laborant en els mitjans a bon ritme. Va ser precisament a l’Institut Cervantes, al carrer 49, quan una tarda plujosa la vaig saludar, i confesso que la seva condició de novaiorquesa temporal em va fer certa enveja.

Fruit de la seva vida a la ciutat dels gratacels són també aquestes Noches sin dormir, on reincideix en el retratisme, d’ella mateixa i d’aquell lloc magnètic però gens fàcil, especialment al fred hivern. Un volum acompanyat de fotografies seves plenes de vida de carrer: el seu perruquer hispà, les noies que venen abraçades a Times Square, el llibreter de vell barbut... “Uno se da cuenta de lo apegado que está a un lugar cuando va aumentando la gente de la que tiene que despedirse”, deia a Lugares. Noches sin dormir narra aquest procés de desinterès i és com un desempallegament progressiu de l’equipatge sentimental que ha anat acumulant allà, un recorregut en què revisita els racons del passat –l’Upper East de la Tercera Avinguda, on es va fer “resistent a la solitud”–, els seus llocs habituals i els seus propis hàbits. Un llibre que sona molt honest i fins i tot enocasionsdolorós,comquanexplica que sospesa deixar d’escriure.

Em pregunto per què deu ser que quan les nostres autores decideixen explicar-se a si mateixes –Rosa Montero a La ridícula idea de no volver a verte, Imma Monsó a Un home de paraula o Chantal Maillard a La mujer de pie– narren els seus dolors o els seus adéus (d’un amor, d’una ciutat...), mentre els autors ens expliquen les seves salutacions (a nous amors, nous llocs...). La feixuga càrregaculturaldegènere,esclar.