Literatura compartida

Un hàbit masoquista consisteix a flagel·lar-nos amb: per a què serveix la literatura? Deambulant per Sabadell trobo l’escriptor que en aquests anys ha coordinat la publicació de Reacció química (escrit amb nois invidents) o Què sents quan no sents res? (amb joves malalts d’anorèxia i bulímia). Farà l’última classe d’un taller literari patrocinat per la Fundació La Caixa a un grup de nois d’entre 14 i 16 anys en risc d’exclusió social: entre tots han estat col·laborant en l’escriptura d’una novel·la que serà publicada en català per l’editorial Comanegra. No tinc tupè ni els cabells rapat a les temples, ni pírcings, ni un mòbil tunejat, ni, esclar, tinc 16 anys. Però Panicello, que sembla un home pacient, m’accepta com a alumne.

El centre de la Fundació Main és una unitat d’escolarització compartida (UEC). El director em diu que allà “hi té els galls de tots els galliners”. Un 60% han tingut problemes amb la justícia i un 80% han passat pels Serveis Socials. Nanos que han sortit rebotats dels instituts i que arriben aquí per assistir a tallers formatius amb un contingut més personalitzat i vinculat més a la vida real que a l’acadèmica. Aquí, a l’entrada del centre, en comptes d’una escultura d’Aristòtil hi ha un futbolí. Oli en un llum per a l’estrès.

En aquesta última classe del taller de narrativa només falta rematar l’epíleg que explicarà què se n’ha fet dels protagonistes quinze anys després. Els nois hi participen molt activament. Gairebé cap no és introvertit.

Els nostres personatges han lluitat aquests anys per obrir-se un camí. Encara que de vegades lluites i pot sortir malament... – Quina putada! Decideixen que un d’ells es mor.

De què es mor, el Ferran? –De tot el que s’ha fotut.

Víctor Panicello: V.P.:

–El centre li dóna una paga i va tirant. –Es fa cristiana. Es fa monja.

Quan es retroben al funeral, què es diuen? –S’expliquen poca cosa.

Com els ha anat la vida? –A uns bé i a d’altres malament. Tots fan que sí en silenci. –I com poden parlar tant en un funeral?

Potser quan surten, que van a fer un cafè... –O un cubata!

Un cubata no pot ser, que el funeral és al matí. Una alumna riu i mira Panicello com si no sabés res de la vida: –Hi ha gent que beu al matí. Llancen idees per al títol com metralletes “Llei de vida”, “Buscant el teu camí”, “Desperta, avança”, “Pedres al camí”... Panicello els diu que el procés final de correcció i portada correspon a l’editorial. –I a quin preu es vendrà?

Encara no se sap, cap a uns 15 euros... –Apa! No el comprarà ningú! –És molt car!

L’autor només percep el 10%. Aquí serien 1,50 euros per llibre. –Doncs quina merda. (Doncs té raó). Els ingressos per drets d’autor aniran a la fundació que els acull. Un dels nois pregunta si es presentarà el llibre al seu institut. Estan derivats a la UEC, però la intenció, com m’ha explicat el director, és reinserir-los als seus centres. Un 65% ho aconsegueix.

Per què vols presentar-lo al teu institut? –Perquè vegin que no ets un fracassat. Panicello somriu. Jo ja no tornaré a dubtar mai que la literatura serveix per a cosesextraordinàries.

V.P.: V.P.: V.P.: V.P.: V.P.: V.P.: V.P.: Víctor Panicello,

– Anava boig amb la moto.

I què se n’ha fet, de l’Ariadna, que volia ser infermera?

–Busca a les escombraries. –Està de minyona. –Neteja el cul a senyores grans.

V.P.:

I la Noelia? – Aconsegueix sortir de tota la merda en què estava ficada.

V.P.:

ANTONIO ITURBE

ANTONIO ITURBE