La Vanguardia (Català) - Culturas
Meravellós infern
Hi ha una educació sexual-sentimental matussera, aclaparadora en aquesta molt bona novel·la. Passa en un Buenos Aires que titil·la nerviós, incòmode, i que ja fa uns anys, amb el final de la dictadura el 1983 (i abans també, parlant amb justícia), allotja els paios que conspiren i s’entenen a la taula del cafè. Però més d’un s’aixeca d’allà amb un impuls al qual encara li falta projecte: així ho fa el narrador d’aquesta ciutat bonica i carregosa, quan beu absenta en una festa de xerraires (i poc balladors, o expressius) i s’aboca a la borratxera al·lucinada. En algun racó de la ciutat, el circuit underground –el Parakultural es va inaugurar el 1986– és una petita trinxera que llança els seus coets-senyals nit rere nit. Puntades de peu de ràbia.
Aquest grup de paios tan diferents i entregats a l’art, a la vida o a la supervivència –el narrador, Enrique, Gandolfo, Mario, “el nucli dur”– comparteixen les dues realitats i reneguen o llisquen de l’una a l’altra. Veterans d’una resistència en la dictadura; joves que no volen sentir res d’aquell passat de terror ni dels seus herois. I així transcorre la festa en què no saben moure’s, i claus furiosos que els enxampen desarmats. I amors que ni entenen. Pocs autors han aconseguit aquest retrat de ciutat, de la seva ètica i del seu temps amb tant vigor.
Però llavors s’esdevé el crim. Un crim gran i arbitrari. I un narrador, escriptor en potència i jove periodista, que exerceix d’investigador encara que no ho vulgui. Com tampoc no vol pujar a aquell autobús 10 del qual no podrà baixar: això pot ser Buenos Aires, una cinta sense fi; així ho imagina ell al taller literari al qual assisteix (i al qual ja no podrà tornar).
De la seva experiència com a periodista a Buenos Aires, o del seu pas per l’editorial Emecé, o per la distància i el temps des d’on avui observa aquella època, Eduardo Hojman –editor, traductor i periodista que viu a Barcelona– ha creat un bonic infern (o paradís perdut) que, com aquest viatge sotraguejant, no conclou quan es passa l’última pàgina.
No s’oblida la mirada d’aquell policia amb els seus mètodes heretats dels anys de plom. Ni del fotògraf –“un paio prim i amb ulls de depredador”–, que atresora instantànies ridícules dels militars assassins, a qui sembla que els anys negres li van mossegar part de l’ànima. I hi ha malvividors que manen en la nit –amb aquella facultat i els seus habitants nocturns–, un diari caixa de ressonància i la discussió cultural i política situada enmig d’una investigació que importa. I tant que importa.
No es mata el paradís perdut, o el bonic infern inspirat en un tango de Discépolo, sense que tothom –veterans de la resistència i joves postmoderns– posi en marxa (com fa Hojman, i que bé que ho fa) les seves excel·lents armes literàries.