Ocàs i final de la vella Europa

L’assassinat de Francesc Ferran d’Àustria, hereu del tron imperial, va ser la conseqüència d’una marea de ceguesa acrítica que va sumir el continent en el conflicte més destructiu de la història recent Al capvespre d’un dia de la primavera del 1914, tres serbobosnians van arribar a Sarajevo després d’un accidentat viatge, que fins i tot els va obligar a separar-se en algun moment. Entre Belgrad i Šabac, Gavrilo Princip, Nedeljko abrinovi i Trifun Grabež van parlar molt del control policial i van consumir abundants pamflets contra la política de l’imperi austrohongarès als Balcans. La tensió entre el govern de Viena i els nacionalistes serbis de Nikola Pasi assolia la seva màxima expressió. En acostarse al riu Drina, un silenci tàcit els va fer acceptar que Bòsnia, Hercegovina, la Dalmàcia, Ístria, Croàcia i singulars, el misteri i la tristesa de la ciutat es consumen en els nexes entre les pedres de la seva història i el riu Miljacka que la travessa. Els tres joves farien realitat l’espectre fratricida de què parla Ivo Andric a la seva novel·la pòstuma (i inconclusa) La casa aislada.

Mirem avui les seves aventures d’aquells dies i ens interessem per l’annexió austrohongaresa del 1908, els conflictes entre les potències i el declivi de l’imperi otomà. Entre Princip i abrinovi , entre l’home que al final passaria a la història com l’executor de l’atemptat i l’oblidat que va llançar una bomba que va rebotar a terra quan va accelerar idees que algú va creure alguna vegada i que ningú ja no recorda per què ni per a què.

Si la història té un sentit, els tres joves serbobosnians que van arribar a Sarajevo el 4 de juny del 1914 l’hi van atorgar: a partir de la decisió presa en una taverna de Belgrad (la Beluga Daurada), des de dintre de la maquinària política del nacionalisme serbi, ells tres van fer el pas de més que, irònicament, en complir les promeses de la lluita armada, va provocar el conflicte més destructiu de la història recent. Si és cert (i ho era) que l’ocàs de la vella Europa és el resultat d’una actitud descurada de la classe dirigent crítiques, i les manifestacions de carrer van ofegar les veus que convidaven a la prudència. En aquesta deriva cap a l’abisme ningú no va recordar la invitació feta anys enrere per Marie Mimi von SchleinitzWolkenstein al seu saló de Berlín d’entendre El capvespre dels déus de Wagner com una metàfora d’una cosa que podria arribar a succeir: el final de la vella Europa pel triomf de personatges encantadors, implacables i sinistres.

El 4 de juny del 1914, a Sarajevo, tres joves es van prendre seriosament les paraules dels seus líders: el canvi al seu país arribaria per un acte definitiu. No hi havia marxa