La Vanguardia (Català) - Culturas
Poetes, pugeu a l’escenari
“Poesia no vol dir somniar. Poesia és tastar una miqueta o un molt de la vida que ens ha tocat viure i que cada dia ens amaguen més”. Ho va escriure Ovidi Montllor, poeta a més de cantant. I ara ho esteu llegint. I en llegir-ho, ho feu vostre. Però, ¿us ho apropiaríeu de la mateixa manera si fos un altre qui ho llegís en veu alta? ¿Seria igual el somni? ¿Seria el mateix el despertar? Si voleu comprovar-ho esteu de sort perquè tres recitals de poesia coincideixen en els propers dies a dos teatres barcelonins gràcies a alguns grans actors: Mercè Sampietro, al costat del músic Eduard Iniesta i la cantant Llúcia Vives, serà qui posi veu a Ovidi Montllor al Teatre Goya; el mateix escenari on Emma Vilarasau i Jordi Bosch, amb el músic Lluís Claret, s’enfrontaran a Venus i Adonis, el poema de William Shakespeare; i una setmana abans –des del 6 de juny–, Jordi Boixaderas, Eduard Farelo, Míriam Iscla i Rosa Renom prestaran la veu a alguns poetes catalans, sota la direcció de Pau Carrió, a l’escenari del Lliure.
“És molt agraït que algú llegeixi per a tu”, admet Pau Carrió, que gràcies al seu Hamlet s’ha convertit en una de les estrelles de la temporada del Lliure, on també dirigeix tres recitals: a aquests Poetes catalans que ara estrena s’hi uneixen els altres poetes mallorquins i valencians que ja han desfilat pel Lliure. “De nens demanem els nostres pares que ens llegeixin un conte perquè que algú llegeixi per a tu és fantàstic: t’estalvia temps, ja que l’estona que necessites per llegir el poema, tornant cap enrere, aturant la lectura, és molt més gran que la requerida per l’escolta; a més, si està ben llegit, l’entens, no del tot, evidentment, però és que això tampoc no ho aconseguiries amb vint lectures”, afegeix el director.
Poetes catalans es basa en una selecció de textos realitzada per Martí Sales (veure text adjunt) que, admet Carrió, “té lògica interna”. “Ja vam fer els poetes mallorquins i valencians –explica– i estudiant-los acabes per descobrir una identitat a cada territori, uns trets comuns en la parla, i pots experimentar amb els accents, perquè no és igual un poema d’Estellés dit en català central que en valencià, que és com es va escriure... Els poetes escriuen amb la música de l’idioma”. I aquesta és la que vol recuperar sobre l’escenari: “Es tracta de buscar la lògica de la veu del poeta sense imprimir càrregues d’emocionalitat que ell no inclogués. I d’entendre que es tracta d’una partitura al servei de les emocions”.
I les emocions també és el que Jordi Bosch i Emma Vilarasau (que aterra al Goya després de triomfar amb Victòria al TNC) busquen rescatar amb Venus i Adonis, que Shakespeare va escriure el 1592 a partir de Les metamorfosis d’Ovidi –va aconseguir convertir-lo en un best-seller a l’època– i que ells van estrenar a
El poeta és més lliure que el dramaturg, no està constret per l’acció necessària en el teatre
Sant Cugat l’octubre passat amb motiu del 400 aniversari de la seva mort. “El Shakespeare poeta i el dramaturg expressen els sentiments de manera similar, amb igual delicadesa, només que en escriure poesia es permet ser més lliure perquè no està constret per l’acció necessària en el teatre”, explica Jordi Bosch, que ha arribat al text a través d’una traducció de Joan Sellent. “La nostra intenció és presentar una proposta molt neta i simple, en la qual la música serveixi per transmetre el color de l’ànima que buscava el poeta”, abunda Bosch, qui si no diferencia entre Shakespeare com a poeta o autor teatral sí que troba diferències en la manera com l’actor l’ha d’abordar: “En la poesia l’actor es converteix en intermediari: diu el que l’autor ha escrit i busca imprimir en el text la temperatura adequada perquè l’espectador deixi volar la imaginació; en teatre, en canvi, has d’aconseguir que el personatge prengui vida, tingui cos”. Pel que conclou: “Segurament en poesia, l’intèrpret és més a prop de l’autor que en el teatre”.
Jordi Bosch i Mercè Sampietro, que van coincidir fins fa només unes setmanes en A teatro con Eduardo, sota la direcció de Lluís Pasqual, estan d’acord que l’actitud de l’actor no és la mateixa en un recital que en un text teatral: “Són incomparables, com ho són el teatre amb el cinema o la televisió. Són disciplines diferents que necessiten tècniques diferents”, apunta Sampietro, que afegeix que la poesia és “més abstracta, més passional, més enigmàtica”. Sampietro es mostra encantada amb la càrrega de veritat i d’ironia que destil·len els textos d’Ovidi Montllor: “Va ser, a més d’un gran músic, un creador compromès amb el seu temps, que parlava de les coses que interessen a la gent del carrer i que ho va fer aplicant un sentit de l’humor molt irònic. Ovidi ens descobreix en els seus textos veritats socials, polítiques, fins i tot poètiques,” afegeix l’actriu, que ha descobert els poemes de l’alacantí (alguns d’inèdits, altres del poemari Dels quaranta estant, amb cançons conegudes i textos en prosa) gràcies a la selecció que han realitzat l’estudiós Jordi Tormo i la filla de l’autor, Jana Montllor. I entre tots han escollit aquest que diu “poesia no vol dir somniar” com a subtítol del recital El poeta Ovidi.