La Vanguardia (Català) - Culturas
Necessitem creure
Ella, pobre òrfena, feligresa devota, assegura que l’ha tingut a dins. Que l’ha nodrit perquè el seu amor és immens, incommensurable. Aquestes coses passaven, l’Església les investigava, després santificava, o no. Som al 1915. Ell, cirurgià brillant, creu que pot allargar la vida dels malalts de cor desesperats, a qui podria donar més vida amb el cor d’un altre ésser humà traspassat. Comença l’aventura del trasplantament de l’òrgan vital per excel·lència. Som als anys seixanta del segle XX. Ella, professional de la cultura en hores baixes, necessita explicar-se i explicar-nos el perquè d’una curació miraculosa. Trobar el relat de la salvació d’un altre l’omple de vida. Som als nostres dies.
Tres històries que se’ns expliquen en paral·lel per arribar a una conclusió, o més aviat per arribar a una certesa: necessitem creure en alguna cosa, estigui o no, aquesta cosa, dins d’allò que hem convingut dins dels paràmetres científics.
El profeta proposa una reflexió sobre una temàtica de força actualitat: al segle XX vam assistir al darrer capítol d’un combat sense quarter, entre la ciència i tot un conjunt heterogeni de creences religioses. Estava en disputa encara l’hegemonia ideològica sobre la societat occidental. Aquest any la magnífica peça d’Arthur Schnitzler, El professor Bernhardi, amb posada en escena de Xavier Albertí i protagonisme de Lluís Homar (TNC), reflectia la virulència del debat a la Viena de finals del segle XIX i començaments del XX: ¿calia destorbar una moribunda en pau per tal d’administrar-li la darrera confessió? El pensament racional va haver de lluitar de valent per imposar una ètica basada en la raó científica. Però una vegada establerta la seva incontestable hegemonia, el que cal preguntar-se és si el seu és un relat útil a tots o no.
Enfrontar-se al buit
D’ençà dels anys setanta del segle XX la derrota de bona part de les il·lusions col·lectives va menar a una mena de recerca individual. El darrer fotograma de Mad Men, amb el seu protagonista Don Draper meditant enmig d’un paratge natural de bellesa fascinant, resumeix què volia dir aquell moment d’introspecció. L’alliberament d’un mateix per un mateix, amb independència de la marxa dels combats col·lectius. Perquè aquestes lluites havien menat cap a grans insatisfaccions, i no tant per les derrotes, sinó pels buits efectius continguts en les petites victòries, que aquestes sí, varen ser assolides (benestar social, allargament de l’esperança de vida, accés generalitzat a la cultura, etcètera).
La Cristina s’enfrontava a una mort quasi inevitable. Càncer en estadi de metàstasi. La família va dipositar la darrera esperança en el tractament d’un hospital d’avantguarda als Estats Units. De sobte, va fugir per una inquietud irrefrenable de saltar-se la lògica científica i mèdica, d’assajar alternatives que no menessin el seu cos a un combat desigual, amb conseqüències desfiguradores, destructores cap a la pròpia persona. Va conèi- xer algú en la seva fugida. Va començar a meditar, en grup, sola. I es va guarir.
La Cristina ha deixat un rastre de dolor al seu darrere. Ha abandonat el seus sense ni un mot de comiat. La seva recerca individual s’ha iniciat amb una ruptura radical amb el seu entorn familiar. El seu germà Tomàs la creia morta, ara retorna sana, després de sis anys, però ja no vol saber res d’ella, va patir massa la seva fugida incomprensible en una situació desesperada i ara tots els llaços s’han refredat. Però no per la Clara, la companya d’en Tomàs. Ella veu en l’exemple miraculós de Cristina matèria per a investigar. Vol esbrinar què ha passat amb ella aquests sis anys. Com ha pogut guarir-se sola un càncer en estat avançat sense cap tractament mèdic de cap tipus. Vol traduir, si és possible, a un llenguatge intel·ligible per a tots, on la ciència és hegemònica, el fenomen viscut per Cristina.
Voluntat de reflexió
La Calòrica ha treballat sempre en base a la parella Joan Yago, dramaturg, i Israel Solà, director d’escena. Però en aquesta ocasió el text es fruit del treball de tota la companyia, Yago ha fet un pas enrere en aquest projecte en concret. Ja vam parlar d’aquesta companyia arran de la temporada de L’editto bulgaro al teatre Almeria el 2012, una petita joia amarada d’un compromís polític inequívoc. El profeta està escrita també des de la voluntat de reflexionar sobre on dipositem la fe i per què. A Solà i companyia els ha motivat constatar que continuem amb la necessitat de creure, en alguna cosa. Sigui una revelació divina el 1915, tipus la que varen viure a Fàtima els tres nens pastors, o bé un guariment miraculós, o la creença en les possibilitats humanes de vèncer la mort, seguint el mite de Frankenstein, que és al darrere del progrés científic. No hi ha inclinació envers una tesi determinada, però sí la formulació d’una pregunta sobre “la historicitat de la veritat”. Allò que s’entén com a veritat en un moment històric determinat és el fruit d’unes condicions de veritat que poden variar segons els condicionaments històrics. La Calòrica hi reflexiona des de la ficció del teatre.