Superherois en leggings

Superherois en cinema i televisió Celebrable (i a estones qüestionable) allau de títols sobre paladins amb habilitats suprahumanes a la caixa tonta i a la pantalla gran. Alguns causen xiulades, d’altres ho claven i es queda clavat. Activem el leggingòmetr

Kiko Amat repassa la força feta malles

Les malles ens ho foten tot malbé. Podem estar disposats a creure’ns allò de la superforça, i la telequinesi, fins i tot (ja que hi som) allò de ser un àlien immigrant benvingut als EUA, però així que s’enfunden els mallots Rock’n’Rios, la bombolla explota i només queda un paio fent saltets en malles. Amb els calçotets per fora. Això és el que us intento dir: estem més disposats a empassar-nos allò de la invulnerabilitat que veure un home adult enfundat en aquesta cosa amb capa.

Prenem Arrow, per exemple. La sèrie de WB sobre l’arquer de DC Comics, antic aliat de Batman en la lluita contra el crim, que s’emet des del 2012. La trama resulta familiar: el playboy milionari Oliver Queen naufraga en una illa deserta (flashback de l’amic: look Robinson Crusoe amb torera tipus Bosé) i allà desenvolupa habilitats suprahumanes. Ens ho creiem. No ens expliquen com aprèn rus en aquell indret (potser en una acadèmia?) però també ens ho creiem. Cinc anys més tard torna a la civilització. Cinc anys mastegant arrels i bevent els seus pixats en un penyal en meitat del Pacífic i encara sembla una espècie de Brad Pitt grunge, però el creiem. La seva família i amics són encara uns pijos superficials i guapíssims (saps que una sèrie és verí quan tots els actors podrien anunciar llenceria íntima), però ell ja no: ell només vol donar tabarra mística i estopa justiciera. Ens ho creiem. Però aleshores va i es vesteix de Robin Hood en la seva etapa leggings, i la negació de la realitat s’esquerda. I quan un testimoni diu “Portava caputxa. Una caputxa verda” t’entra el riure fluix (“Portava tutú. Un tutú rosa”) i ja no pots parar.

Alguns de nosaltres estimem els superherois des de la infantesa i, amb franquesa, n’hem vist de tots colors (de malles). Però mireu quina casualitat: els moments forts de la història artística del gènere (des de la seva invenció a mitjans dels trenta) coincideixen amb aquells on els mutants, aliens o rates de gimnàs de torn patien i queien i s’alçaven en un món semblant al nostre, amb problemes més o menys terrenals. El Daredevil sense vestit de Born again, destrossat i aïrat, havent-ho perdut tot; renascut. El tedi i coratge pensionista del Batman iaio a Dark knight. El Constantine pet i fastiguejat de Hellblazer, cagant-se en tots els dimonis de l’Hades. Miracleman, en cadascuna de les seves encarnacions. El Joker boig-lúcid de La broma asesina.

Hi ha una raó per la qual aquests còmics són cims creatius, i és la plausibilitat d’emoció. No importa si alguna premissa és prou improbable (com els sentits superaguditzats de Daredevil): aquell picaplets cec i panotxa reacciona davant el seu nou estat d’una manera creïble, humana. O sigui: amb fàstic, confusió, ira cega o tornant-se mig sonat. No és estrany que el Daredevil ila Jessica Jones de Netflix hagin triomfat.

Daredevil és pur drama de carrer televisiu, és The Wire amb antifaços, té una trama fosca com el betum i personatges dolents tridimensionals a l’estil de Los Soprano. Maleïda sigui, si fins i tot simpatitzes amb l’arxienemic Kingpin, malgrat que els seus mètodes et semblin qüestionables (d’acord: repugnants). Passa que no hi ha ni una sola mitja a la vista (Daredevil llueix un mocador lligat a la manera de màscara, i unes botes “comprades a internet”), i per això la temporada #2 és una mica decebedora. La culpa és del flamant vestit. El p*** vestit de de licra amb banyetes, la perpètua broma inconscient dels superherois, el moc penjant en ple discurs de casament. No. Feia. Falta.

Jessica Jones (la primera temporada) em va encantar per això, de fet. La premissa és la més prometedora del modern superheroisme seriat: una paia ordinària (encara que mig dement) adquireix poders superiors a la resta dels terraqüis, val, però no passats de voltes (saltar d’un segon pis sí; volar no; aturar un cotxe sí; llançar-lo a l’estratosfera no) i munta una agència de detectius. Per afegiment, beu com John Belushi i remuga més one-liners sardònics per minut que el mateix George Constanza de Seinfeld, ino duu mitges! La Jessica Jones és més Joan Jett que Wonder Woman, i és per això que l’estimem. El dolent hi ajuda: Kilgrave, überstalker maníac amb el do del control mental total, creant el caos més filldeputil al seu pas. Observem ara el leggingòmetre del càsting: un zero absolut. L’únic supermanesc en tota la sèrie són els abdominals de Luke Cage (Mike Colter), però podeu simular no haver-los vist.

El camí de l’excel·lència és aquest, en resum: trames crepusculars, violència brutal però semicreïble, culpa a dojo, humor ben dosificat i ni un sol panty blau elèctric a la vista. Ara sí, súpers.

Així que s’enfunden mallots ‘Rock’n’Rios’, la bombolla explota i només queda un paio fent saltets en malles Jessica Jones és més Joan Jett que Wonder Woman, sense poders passats de voltes, és per això que l’estimem