La Vanguardia (Català) - Culturas
El viatger del Vallès
Va ser una personalitat singular, vigorosa i esquerpa. D’origen humil i camperol, es va convertir en novel·lista reconegut i premiat, actor i director teatral. Encara que independent en la política, va ser una figura ben vista pel franquisme; i quan va mo
La literatura oblidada de Bartolomé Soler
Independent, vers lliure o franctirador són termes que fins fa poc designaven els escriptors no adscrits a ideologies concretes, amb prou flexibilitat per qüestionar preceptes que un dia ells mateixos van defensar. Aquesta mena d’escriptor gairebé ha desaparegut del mapa, i no abunden els que el reivindiquen. Hi ha noms que sonen a passat i d’altres, com el de Bartolomé Soler, que ni sonen. Encara que firmés novel·les d’èxit, reconegudes per Valle-Inclán o Benavente. Encara que estrenés obres de teatre memorables o destaqués com a baluard del llibre de viatges espanyol. Encara que es pronunciés amb insòlita honestedat sobre els avantatges de parlar català –la seva llengua materna– i castellà o sobre el futur polític del país, publicant un llibre titulat Cataluña en España, que li va valer l’enemistat de les esquerres, del catalanisme de dretes i, per algun motiu peregrí, fa que el seu nom figuri avui al web de la Fundació Francisco Franco amb la qualificació escriptor falangista. La pregunta és si uns i altres el van arribar a llegir.
Com si signifiqués alguna cosa, Bartolomé Soler va néixer (1894) a la casa sabadellenca de Cal Valent, el malnom que van encolomar al seu besavi als quinze anys per matar a garrotades dos llops de la bandada que va atacar el seu ramat. El relat de la gesta va marcar tant Bartolomé que de petit pasturava bous armat amb una porra clavetejada i les butxaques plenes de pedres desitjant que aparegués un llop. En canvi, no es va entendre mai amb el seu pare, un devot del primer president de la República Espanyola, Pi i Margall, a qui el senyor Soler definia com “l’únic home perfecte del món”. Perfecció per a ell inaccessible, vistes les pallisses i humi-
amb què castigava el seu nano. Malgrat el pare, Bartolomé es va acostar al federalisme mentre que de la seva mare recollia l’afició pel teatre, endrapant els textos de Pitarra i de Guimerà que trobava per casa.
A les Escoles Pies de Sabadell va ser matriculat a la classe “dels pobres”, als quals separaven “dels recomanats” –només es trobaven a missa–, i allà va assentar el caràcter rebel pel qual li van pronosticar un futur de presó, manicomi o correccional. “El que sigui menys Sabadell”, pensava Soler quan va agafar un revòlver sense gallet i una bufanda per viatjar a Múrcia, però com que no li arribaven els diners, va treure bitllet cap a Girona, on el va acollir un captaire.
Cent dies després havia tornat a Sabadell. El van rebre sense retrets. El seu pare el va posar a treballar de filater, però estava clar que no duraria. La Setmana Tràgica el va fer pensar en política d’una manera que més tard va explicar així: “La política a Espanya ha estat (...) fer de l’oposició una barricada”. “Els sediments troglodites i els instints primaris continuen latents en l’ànima de la caverna espanyola”. I va observar que el detonador dels aldarulls era aquell federalisme tan honorable com ingenu que tenia en el seu pare un defensor com cal.
“El que sigui menys Sabadell”, es va repetir, fugint de casa diverses vegades més en què es va espavilar com a jornaler, aprenent d’esmaltador, carboner o venedor de loció capil·lar. Va entrar a França exercint d’ajudant de cuina a Marsella, va fer de peó de paleta a Perpinyà i va netejar cavalls a Narbona passant nits al carrer i desenvolupant un instint detector de sedentaris: “A qui no ha viatjat se li veu l’orella de seguida, perquè els cabells de la devesa no hi ha perruquer que els tregui, sinó els camins, el viatjar, el tenir món”.
Va aprendre a discernir la qualitat de cada caràcter entre els moltíssims individus que va conèixer, mentint amb solvència per treure’n un catre o un sopar, com un pigall del segle XX, i sense deixar de llegir, decantant-se en aquest període per les aventures d’Arsène Lupin, Raffles o Sherlock Holmes, i per les interpretacions de Garavaglia, el seu actor preferit i influència clau per entendre per què es va enrolar en una companyia de teatre itinerant i miserable en la qual, “en rigor, ens alimentàvem de glòria”.
De fet, la mort de Garavaglia li va aclarir el futur. Després d’acomiadar-se de la companyia teatral, havia començat a col·laborar amb Diari de Sabadell i va ser en escriure l’adéu al seu ídol quan va percebre el que ja sens dubte volia. “Sóc teixidor, però no moriré sobre un teler sinó sobre un escenari”, es va dir, reconciliant-se alhora amb Sabadell. I va marxar a Buenos Aires.
Amèrica-Madrid
El Reina Victoria Eugenia el va dipositar a Amèrica el 27 de novembre del 1913 després d’un viatge en tercera envoltat de gent sense cognoms –“no els sabien”– però que li van encomanar l’“anhel irrefrenable de viure”, amenitzant els dies al mar a còpia de jotes, zapateados, cants i proximitat solidària. El contrari del seu germà gran Pedro, que havia desembarcat mesos abans i el va rebre com una molèstia a la ferreteria on treballava. Si allò era el somni americà, Bartolomé preferia caminar. “Una de les meves devolo”–, cions ha estat caminar”, escriuria Soler, definint-se com a “cavaller d’espardenya”, que va desgastar fins a quedar aclaparat davant d’un Buenos Aires “que era més ciutat que Barcelona”. Sovint va dormir en bancs de carrer i va passar una fam abissal, fins que es va col·locar com a venedor d’embotits i ultramarins, mostrant tants dots comercials que als dinou anys ja dirigia una plantació per a una exportadora de fruites i cobrava un bon sou que va rebutjar quan els patrons li van recriminar haver atès les justes demandes dels “descamisats” que treballaven per a ell.
De nou al carrer, va vendre pastissos als viatgers de trens de pas i va haver de fugir a Xile acusat de robar sis troncs de llenya una nit de
Va ser pastor i filater a Sabadell abans d’instal·lar-se a Terra del Foc; quan va tornar a Espanya, va fer el ‘Tenorio’ a Madrid per sobreviure
pluja en què necessitava amb urgència una foguera. A Xile va tornar a fer teatre, va llegir Adrià Gual i Prudenci Bertrana, i es va canviar el nom per tornar a l’Argentina a actuar, si bé va acabar instal·lant-se a Terra del Foc, “en les solituds del qual vaig aprendre a llegir com volia llegir, on vaig aprendre a mirarme, on vaig comprendre l’entranya maternal de la Terra”, cavalcant entre llibre i llibre, entenent Horaci, accedint a Carlyle, Goethe, Flaubert, estrenant-se amb Azorín –“el trobava pesat i m’agradava llegirliacions Baroja –“l’entenia i em desagradava”–, Unamuno –no hi havia manera que l’entengués–, gaudint d’un Victor Hugo que el feia plorar i a qui reconeixia com “un dels meus déus”. El dia que va morir Rubén Darío es va llançar borratxo a galopar les desolacions antàrtiques.
Després de quatre anys argentins, Soler ja només pensava en Madrid. “Machado anava entrant al meu cor”, escriuria. I va tornar.
El botí d’experiències americanes va topar amb una Espanya anquilosadament familiar: “A Catalunya s’inverteix i es falseja la veritat de Castella i a Castella la de Catalunya per la patuleia d’irresponsables i saberuts que estan en el secret de tot”. Podia haver-se abstret a la casa de Palau-solità –el que seria el seu regne estimat, la seva llar– però va creure important difondre a Barcelona el que passava a l’altra banda. Va recitar poemes, va fer conferències i es va filtrar en el món cultural tractant el seu admiradíssim Josep Maria de Sagarra, el doctor Madrazo o el violinista Corvino mentre deambulava pels bars amb els seus col·legues còmics i representava Tenorios per sobreviure.
I és que l’Home Huracà –així el va batejar una grafòloga xilena en desxifrar el seu traç– continuava sense arreplegar diners. “La vida de l’actor català era d’una pobresa heroica i desconsoladora”, escriuria Soler, que va acabar atenent aquest consell recurrent: “El que necessita vostè és Madrid, encara que sigui en un corral o en una plaça de toros, però Madrid”.
La faramalla de la capital es va veure aviat matisada pels “vicis de poble” que havien ajudat a entro-