La Vanguardia (Català) - Culturas
Coetzee o l’insubstancial
L’origen es remunta al 18 de setembre del 2013. Al Cultura/s d’aquella data surt un text amb la meva signatura i el títol Un Coetzee estrany. En efecte: traduïa la meva sorpresa, estranyesa i atordiment després de llegir la que en aquell temps era l’última novel·la de J.M. Coetzee (Ciutat del Cap, 1940), un dels meus autors predilectes des que l’havia descobert feia una pila d’anys amb Foe i havia seguit els seus passos fins al Nobel (inobjectable) el 2003. Coetzee acabava de publicar La infantesa de Jesús i jo, amb l’ànim destarotat, vaig escriure una ressenya que a hores d’ara no em queda altra alternativa que recuperar.
Després de referir-me a La infantesa de Jesús com una mena de “faula utòpica”, vaig resumir la trama d’aquesta manera: “Un lloc innominat, on es parla espanyol, acull un home i un nen que reben els noms de Simón i David després d’haver travessat l’oceà. Durant la navegació el nen ha perdut la seva mare que portava una carta explicant qui era i d’on procedia. L’home assumeix sense més ni més la tutoria del nen i es compromet a recuperar la seva “veritable” mare. Ell treballa d’estibador als molls i un dia, assistint d’amagatotis a un partit de tennis en un inhòspit indret anomenat La Residència, el seu instint el mena a determinar que la jove tennista és la mare de David. El més sorprenent és que ella accepta exercir les funcions de mare abnegada. A partir de l’absurd s’engega un relat desmesurat, difícil d’empassar, sense cap lògica simbòlica, que a mesura que avança va minant la credulitat del lector”. Finalitzava l’aventura per la in- creïble i tèrbola història, escrita en un llenguatge insòlitament pla, enfilant un grapat de preguntes sense resposta. Dolgut, tractava de sobreviure aferrat a un desconcert desolador.
El fet és que em sembla necessari invocar la lletra i l’esperit de la ressenya del 2013. Vet aquí que al cap de tres anys Coetzee reprèn l’argument on el va deixar a Els dies d’escola de Jesús. Aquesta vegada Simón, el nen David –igual de malcarat, capritxós, insuportable– que ara té sis anys, Inés, la seva mare postissa, i el gos Bolívar, fugen de Novilla a un altra poble del mateix territori, Estrella, on amb el finançament de tres velles i generoses dames propietàries d’una finca de conreu es fan el propòsit de donar a David una educació “acadèmica”; l’inscriuen en una escola de dansa dirigida per una parella, els Arroyo, ella, l’Ana Magdalena, de gran bellesa i intel·ligència que és assassinada per l’extravagant porter del museu d’art contigu, en Dimitri, per fi