La Vanguardia (Català) - Culturas
La casa dels esperits
No ho tenia pas fàcil Amalia Soler (1835-1909). Va néixer a Sevilla, el seu pare fou sempre una absència, patia problemes de visió severs i la seva mare va morir quan ella només tenia 25 anys. Tot sembla indicar que, per acabar-ho d’adobar, la seva estabilitat psicològica era més aviat precària. Viu i ja fa prou per no ofegar-se al pou. Durant una temporada la va mantenir un oncle i al cap de poc es va traslladar a Madrid per treballar de cosidora, feina que encara li cascava més la vista. Per analitzar què s’hi podia fer, una coneguda li va recomanar un metge homeòpata. Va ser aleshores que la seva vida va fer el tomb. De la temptació del suïcidi passa a trobar una missió. Aquest metge li va passar publicacions espiritistes. Com a d’altres persones a qui la mort dels familiars els havia voltat –valdria per Conan Doyle–, l’espiritisme actua com un salvavides. Es convertiria en una de les principals publicistes d’aquest moviment a Espanya. El president del cercle espiritista de Gràcia la convida a instal·lar-se amb ella. Arriba a l’estació de França el 10 d’agost de 1876. Té 40 anys.
La biografia pública d’aquest personatge estrany –una mèdium inspirada, algú que rep la inspiració dels esperits (ni la possessionen ni parla per ells)– vertebra el bon reportatge que ha escrit Patrícia Gabancho sobre uns cercles misteriosos que van tenir una considerable implantació a la Barcelona del darrer terç del segle XIX. El 1888, coincidint amb l’Exposició Universal, aquí es va celebrar un Congrés Espiritista Internacional, del qual Amalia en va ser vicepresidenta. Com que el moment de glòria d’aquella cara b del positivisme coincideix amb la creació del catalanisme, Gabancho incrusta alguns episodis de la solidificació d’aquell moviment polític al seu relat. Potser sigui privada de Soler a la casa de Gràcia, diu Gabancho, era petita i resclosida. I tant! Per eixamplar-ho l’autora ha investigat per estirar tots els fils que ha pogut. Som partícips de la seva recerca. De les lectures de clàssics de l’espiritisme, de les converses amb especialistes o de les visites a arxius i hemeroteques. El llibre és interessant perquè ressuscita un món, però també perquè l’assenyala en les seves misèries. El més probable és que la gran espiritista fos víctimad’unapsicosiparanoide.