Gloria Fuertes, la nostra poeta ‘queer’

De poetes n’hi ha moltes, però com Gloria Fuertes només una. Referent de la literatura infantil de postguerra, va ser única i irrepetible, com ho és Arrabal al teatre, per exemple. Madrilenya nascuda el 1917, va veure la llum al castís barri de LaEls com Un globo, dos globos, tres globos, sabem que com a escriptora va ser obviada. Escriure per a nens passa factura quan s’escriu també per a adults, com ella va fer, i t’imita Martes y Trece, com va ser el cas.

Aquesta necessitat de reinserirla en la tradició poètica espanyola ha portat a dues de les tres antologies publicades amb motiu d’aquest aniversari a incloure el poema que li va dedicar el seu amic Pepe Hierro, amb qui va coincidir impartint classes als Estats Units, Hablo con Gloria Fuertes frente al Washington Bridge (de Cuaderno en Nueva York); un avís per a navegants que hi va haver qui la va saber apreciar. També el pròleg de Villena que obre vida–, i això sumat a la seva condició sexual em porta a pensar que la seva heterodòxia té molt de queer,si entenem per queer aquell que s’aparta del discurs dominant i fuig de la convenció: “Escribo como escribo, / a veces deliberadamente mal, / para que os llegue bien”, llegim en el poema Arte poética. Feminista a ultrança, del seu anar i venir de la precarietat a la poesia destaca la seva reivindicació de la poesia feta per dones, que amb unes companyes i sota el nom de Versos con faldas, difonia en recitals alternatius cap als anys cinquanta.

Gloria Fuertes anava en bici, anava en Vespa i anava per lliure. També duia corbata. Escrivia amb el llenguatge del carrer –l’únic que li va interessar–, amb faltes d’ortografia i servint-se d’una personal

qui sí que la vam prendre seriosament ens havíem quedat en les seves Obras incompletas, que van veure la llum a Visor en edició seva, cap al 1983, i on afirma: “La meva obra, en general, és molt autobiogràfica, reconec que soc molt joïsta, que soc molt glorista”. Filla de republicans, víctima de la incivil Guerra Civil, es va sentir sempre més a prop dels vençuts que dels triomfadors. Després d’anys d’oficinista resignada, es va acabar dedicant a la biblioteconomia i no va ser com a alumna sinó com a docent que va trepitjar per primer cop la universitat.

La passió amb què Jorge de Cascantes ha volgut retre-li homenatge, amb lletres i imatges, en aquesta meravella de llibre-objecte que és El libro de Gloria Fuertes, confirma la seva força literària, resultat d’una barreja de dolor, amor i lluita contra les injustícies. Per als qui la vam conèixer ja canosa entre entrepans de Nocilla, saber de la seva joventut trencadora i de la seva resistència numantina davant la norma redobla la seva vàlua. Passem les pàgines com si es tractés d’una biografia, en la qual saltant de poema en poema, de dibuix en dibuix i de foto en foto, ens assabentem d’episodis que ignoràvem: amb la seva parella més duradora, Phyllis Turnbull –nordamericana al seu dia directora de l’Institut Internacional de Madrid–, va compartir una casa a la serra madrilenya que va construir Matilde Ucelay, la primera dona arquitecta d’Espanya; i va ser la cantant Mari Trini, gran amiga, qui la va ajudar a morir.

Escrivia el llenguatge del carrer, l’únic que li va interessar, amb faltes i llibertat de pensament i estil