Arquetip essencial

“Deixa’ls! Si no hi hagués bojos al món, què seria d’ell?”. Goethe ho va comprendre. En qualsevol societat organitzada, tan necessàries com les normes són les fissures, els punts de fuga. Altrament, es corre el risc d’esclat violent. Per això, qualsevol societat genera necessàriament antagonismes per mantenir el seu, diguem-ne, equilibri homeostàtic. No sempre els tolera, sens dubte, perquè el reequilibri comporta un desequilibri previ, i la pèrdua de control causa ansietat i por. Hi ha un ampli ventall d’esquerdes i antagonistes: el boig, el joc, el “pensament salvatge” (aquell que no establia una radical cesura entre ciència i art, segons Claude LéviStrauss), el clown. Tots comparteixen un mateix territori intermedi, una terra de ningú però de tothom, plenament connectada amb la realitat i amb l’immanent o amb el diví. El clown apareix doncs com un arquetip imprescindible. Sense ell, molt abans ens hauríem aniquilat.

Per això l’antropòleg i historiador de la cultura Constantin von Barloewen s’endinsa en aquesta figura travessant èpoques i cultures, analitzant-ne les característiques en les societats primitives i en el si de la cultura occidental, en temps sacralitzats i dessacralitzats; que observi fenòmens d’alt contingut polític com la Festa dels Bojos o les Sociétés Joyeuses: perquè la clownerie és subversió, insubmissió, contrasentit, i també compassió, empatia, element que s’accentua en la modernitat, l’home foragitat de tot ordre còsmic, de tot ordre quotidià també, tothora indistingible i sense traus ni transicions. Allà, davant aquell home desemparat, el clown obre escletxes per a la distinció, per al riure evidentment. Un clown que és avui més tràgic i menys grotesc. L’autor revisa també, com no, el clown en la literatura i en l’art, en el cinema, en el teatre, i ret homenatge a algunes de les seves figures més destacades.

Tot això en un text de notable força poètica que conté moments tan bells i precisos com aquest, en el qual aproxima així una descripció del fenomen: “Atresorar instants, no esdevenir víctima, tornar expressius els cossos (...)”. El clown com a terra de ningú imprescindible, insubmís, punt de fuga; com el boig, com els amants entregats, tots ells agermanats en aquella Société Joyeux transfronterera.