El dr. Destouches i el sr. Céline

Un record des de París per a l’autor de ‘Viatge al fons de la nit’, a qui dos catedràtics acaben de dedicar un volum de 1.200 pàgines en què critiquen amb duresa el seu antisemitisme i els seus seguidors Aquesta crònica m’agafa a París i al meu barri de Montparnasse. Què faig a París? Quan vaig a París no hi vaig per res en concret, no hi faig res en concret, tret de sobreviure, cosa que a Barcelona cada cop se’m fa més difícil. Però aquesta vegada sí que hi he anat per una cosa en concret: per assistir a la conferència que el meu estimat Enrique Vila-Matas dona el 24 de març (ahir quan es publiqui aquesta pàgina) al College de France –fundat, poques hòsties, que diria l’amic Morán, el 1530–; una conferència que porta per títol “Radicalement pas original (Bastian Schneider)”, conferència que d’Enrique Vila-Matas i la seva cèlebre conferència, de la qual aquest diari ja n’informarà, perquè no en va i des que Barcelona és ciutat literària de la Unesco, gestes com les del meu amic Enrique cada vegada interessen més els lectors, i estic convençut que Xavi Ayén o Pepe Massot, que per alguna cosa és el seu cunyat, se n’encarregaran. No, la meva intenció és parlar-los del doctor Destouches i del senyor Céline, és a dir, de l’autor de Voyage au bout de la nuit.

Aquella novel·la, un volum de 624 pàgines, publicat per Robert Denoël el 15 d’octubre del 1932, figurava estrany, però així va ser. I va ser el meu pare que me’l va donar a llegir. El meu pare em va agafar llegint un llibre de Sartre i em va dir: “Abans de llegir Sartre, has de llegir el mestre Céline”. I des d’aleshores soc un celinià convicte i confés. Doncs bé, ara sembla ser que tots els celinians som uns salauds, uns cabrons capaços de tot. M’ho explicava ahir el Pierre, un col·lega periodista, a la barra del Sélect, al nostre barri de Montparnasse. Sembla ser que un parell de catedràtics, Annick Duraffour i Pierre-André Taguieff, acaben de publicar un volum de 1.200 pàgines, Céline, la race, le Juif, en què és més que una llegenda, i els seus tres últims llibres, la seva trilogia alemanya –D’un château l’autre, Nord i Rigodon–, una pura merda. Fins aquí podíem arribar. I Henri Godard (l’editor de Céline a la Pléiade), Philippe Sollers, Julia Kristeva, Frédéric Vitoux (autor de La vie de Céline), i un centenar més d’il·lustres celinians, no són més que uns miserables célinolâtres.

Segons m’explica el Pierre, el llibre d’aquesta parella està fent molt soroll a París. Per sort, alguns d’aquests célinolâtres no s’han quedat callats i no han trigat a respondre a la parella que aquell

Llegir Céline als quinze anys i sent alumne dels jesuïtes pot semblar estrany, però així va ser

ROGER VIOLLET / GETTY