La Vanguardia (Català) - Culturas
Coses de nens
Tinc a mà un exemplar de la revista Garbí (novembre del 1961) que publicava mensualment –en la seva segona època– L’Escola del Mar, ja instal·lada al barri barceloní del Guinardó. I de cop una precipitació de records infantils sense ordenar. En soc exalumne, hi vaig ser poc temps, encara que potser mai no he deixat de ser-ne alumne. La revista va aparèixer, en la seva primera època, el 1933. Si algú vol resseguir l’aventura pedagògica d’aquesta institució, forçosament haurà de recórrer a la col·lecció de revistes Garbí. Allà el curiós, o l’avesat historiador, trobarà tota la filosofia d’un projecte educatiu únic, avançat i progressista iniciat per Maria Montessori i magistralment aplicat i evolucionat per Pere Vergés. Indispensable també llegir l’extraordinari llibre de Robert Saladrigas L’Escola del Mar i la renovació pedagògica a Catalunya (1973). Altres temps i una altra forma d’educar.
He necessitat molts anys per entendre, i acceptar, per què no em van publicar mai cap dibuix i sí algunes cròniques. El que es valorava en aquell sistema eren els grafismes espontanis dels nens, la seva llibertat sense límits, la intuïció i l’atreviment; els massa elaborats, repolits o realistes –com els meus– quedaven al marge. I amb raó. Resumint, el sistema pedagògic era: independència de l’alumne, respecte a la seva psicologia natural, desenvolupament físic i social. Formació musical, artística i del medi ambient. Comprendre la infantesa i fomentar les aptituds del futur adult. Autodesenvolupament.
Entendre la infantesa no és fàcil. I de fet la literatura i l’art no se n’han ocupat gaire en les seves diferents etapes. I és un tema grandiós, suggestiu, fascinant. Davant una reacció infantil sorprenent solem dir: “Bé, són coses de nens”. I així, Història de nens (1986) va titular un llibre Peter Handke, un reeixit esforç per iniciar-se en el món candorós. Però quan Handke s’acosta més a l’essència i a l’ànima del nen és en un llarg poema, Cançó de la infantesa, que en la repetició del vers “quan el nen era nen” l’autor reflecteix, medita i s’aproxima, amb un gran poder analític, a la infantesa, a la seva pervivència en l’adult i l’encaix en el món dels grans. Les seves perplexitats. “Per què soc jo i no soc tu?” , “per què estic aquí i per què no aquí?”. Per exemple. A més aquest poema essencial és recitat com a pròleg a la meravellosa pel·lícula de Wim Wenders El cel sobre Berlín (1987). La infantesa, el seu món i el seu enigma, són un territori per descobrir? Ho sembla.
El món infantil, la seva atmosfera, tenen un enorme i inabastable misteri. Són els artistes, els creadors en general, els que tenen una capacitat més gran per retrotreure’s, per buscar en un món que va ser però que ja mai més no serà. Als ulls de cada nen habita un far d’intensa claredat que suggereix, però no explica. La incògnita en la seva puresa. El desafiament ingenu, benignament inquisitorial. Un territori, encara, no fressat. L’art modern, i el contemporani, estan en perpetu deute amb l’instint infantil. I aquí la pedagogia de l’Escola del Mar. Les preguntes de l’extens i lúcid poema de Handke. El nen: la vida renovant-se dia a dia. Minut a minut. L’educació, la cultura, l’art… Ni més ni menys. JOAN-PERE VILADECANS