La Vanguardia (Català) - Culturas
Turista de si mateix
Per veure els paisatges de Víctor Silva en tota la seva profunditat, l’espectador s’ha d’acostar a aquelles esquifides finestretes, en papers d’11 x 14, que donen accés a una natura que es compon o descompon en taques de colors: el groc de les mimoses, el cel obert del camp o el gris blavós d’una serralada que travessa Xile, el seu país natal, i que “és una barrera geogràfica, perquè a l’altre costat tenim l’oceà, i ens converteix en una illa”, comenta. Són els colors de la infantesa, “però sense nostàlgia, no tornaria a Curicó –lloc on va néixer–, però sí que m’identifico amb Bergman quan deia que el seu cinema estava impregnat de la seva infantesa”. Amb aquelles pintures ret homenatge a la seva mare i la seva àvia, “un personatge molt peculiar, en part maputxe, que no anava mai a la ciutat perquè allà tenia mal de cap”.
Un cop enllestides les peces en petit format, les fotografia: “Soc un turista dels meus propis paisatges”, afirma. Així torna amb una nova mirada als llocs que ha recreat: “Faig un desplaçament de mi mateix, però per continuar sent sempre el mateix”. En aquest moviment canvia de punt de vista i fins i tot de nom, i el galerista Víctor Saavedra es converteix en el pintor i fotògraf Víctor Silva. Considera un acte poètic el desdoblament en un heterònim. També les seves obres es desdoblen quan són fotografiades, creant un díptic en el qual si la pintura petita –que concep com un haiku– reclama proximitat, la fotografia sobre alumini “es confronta a l’observador” com si volgués imposar la seva grandesa.
Després de prop de trenta anys exhibint el treball dels artistes que l’“enamoren”, amb els quals estableix un diàleg entre iguals, aposta més decididament pel seu propi treball. Va intuir que la seva vida es decantaria per l’art i la bellesa quan a l’institut el van portar a Santiago al Museu d’Art Contemporani a veure l’exposició De Cézanne a Miró. Al seu país va mantenir una amistat amb Carlos Leppe, pioner de la performance. El 73, quan el cop de Pinochet “era previsible”, va viatjar a Barcelona, on va conèixer la seva exdona, l’artista Fina Oliver, una trobada “fonamental en la meva vida”. Llavors treballava amb tèxtils, va assistir al taller de Josep Grau Garriga i a començaments dels 80 va exposar al Museu de Ceràmica. També es va dedicar a la fotografia en les seves múltiples manifestacions, de la moda al fotoperiodisme. Sense deixar la seva pròpia obra, el 1989 va obrir la seva primera galeria per propagar l’entusiasme que li provoca la creació dels artistes. Creu que les sales d’art són “com farmàcies” perquè poden curar les afliccions. Les mostres que programa com a Víctor Saavedra fan palès el seu eclecticisme, si bé reivindica que es recuperin “la bellesa, el misteri, la màgia, l’esperit... Tot el que fa que l’art sigui infinit i alhora una cadena d’esdeveniments i de grans revelacions”.
La seva exdona i els seus fills Lautaro i Adriana Saavedra formen el Projecte SIÓ, que ell segueix de prop, “feliç que la meva família siguin les persones i els artistes que són”. Al galerista Víctor Saavedra li entusiasma el treball dels artistes, li agrada parlar amb els joves o desconeguts que volen presentar en públic la seva obra. Ara ha decidit donar una oportunitat a qui porta tant de temps treballant en el seu mateix estudi quan ell tanca la galeriaiquegairebéesdiucomell.