El ritme de la història

Cada un dels capítols de The crown (produïts i distribuïts per Netflix) és una lliçó de l’art de narrar. El material de partida és conegut per tothom, es troba a un clic de Viquipèdia: la mort de Jordi VI el 1952 i la consegüent i fulminant transformació de la princesa Elisabet en la reina Elisabet II, amb Winston Churchill com a primer ministre i en el context global de la caiguda de l’Imperi Britànic i la catalització de la guerra freda. Però que siguin conegudes fins a l’últim detall les biografies de tots els membres de la família reial i de tots els polítics del govern, en una de les èpoques (la postguerra de la Segona Guerra Mundial) més estudiades pels historiadors, no treu ni un bri d’interès als episodis de la sèrie. Troben sempre la manera de seduir-nos i sorprendre’ns.

Encara que sempre tinguin la reina al centre, van enfocant amb atenció, amb afecte i tanmateix amb duresa cadascuna de les persones que l’envolten. El seu marit, el príncep Felip, duc d’Edimburg, educat per ser protagonista i obligat a assumir un paper de personatge secundari: en un món encara heteropatriarcal, no és més que el pare dels fills, la parella de la reina. La seva germana, la princesa Margarida, bojament enamorada d’un plebeu divorciat, que també ha d’assumir que Elisabet i ella ja no són iguals, que també ha de pair l’eclipsi. La seva mare, Elisabet, que passa en un tres i no res d’actuar com a reina a mirar la tele a les seves dependències, en un procés de dol múltiple: perd alhora el seu marit, la seva influència i les seves ocupacions, quan és encara tan jove. O Winston Churchill, el mite vivent, l’estadista greument malalt, el crepuscle del qual coincideix amb l’alba de la reina. Cada un d’ells és en algun moment protagonista d’aquest relat coral, que parla de com, perquè algú brilli com una estrella, els que l’envolten han de mantenir-se a l’ombra. I que aquesta brillantor tanmateix no és individual, sinó de la institució. De la Monarquia. De la Corona.

Els diàlegs contenen passatges intensos i feliços, que constantment transiten entre la política de la intimitat i la política de l’esfera pública, en un ambient en què tot és extremadament polític, amb una gran sensibilitat per suggerir amb poques paraules, acompanyades d’algun gest, un complex procés psicològic i sentimental. El guió canvia d’estructura narrativa a cada capítol, abordant amb estratègies diferents una successió de crisis: la de la mort del rei (Hyde Park Corner); la de la visita de l’antic rei, el germà de Jordi VI, que va abdicar per amor i continua gaudint de la simpatia del poble (Windsor); la de la densa boira de fum que envaeix Londres, causant patiment i mort, sense que les autoritats reaccionin degudament (Fuerza mayor); o la de les malalties que tenallen els membres del govern (Scientia Potentia Est).

Peter Morgan, creador de la sèrie i guionista de cada un dels deu episodis de la seva primera temporada, sap trobar en els fets de la Història els moments climàtics que alimenten la seva història. Em trec el barret deu vegades. La fotografia i la posada en escena són dignes d’una gran producció cinematogràfica. Els actors i les actrius protagonistes són impecables, amb Claire Foy (Elisabet II) i John Lithgow (Churchill) tocant la perfecció.

Guió, fotografia, interpretació, posada en escena i música fan d’aquesta una sèrie impecable