Els misteris de ‘Curial e Güelfa’

El misteri no ha fet més que créixer aquests últims anys. La majoria d’experts defensen que Curial e Güelfa va ser escrita al segle XV però, en canvi, no es va saber res de la novel·la fins que el 1876 Manuel Milà i Fontanals va parlar del manuscrit per primer cop, gairebé de passada, en un article per a una revista especialitzada en francès. Serà l’any 1901 quan un alumne seu, Antoni Rubió i Lluch, faci la primera edició contemporània a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Com pot ser que un dels llibres més destacats de la literatura en llengua catalana no deixés cap rastre durant més de quatre-cents anys? Per què no n’hi ha cap referència en títols posteriors malgrat la clara ambició del text?

Curial e Güelfa és, sens dubte, d’una modernitat sorprenent. És una història d’amor i d’armes dividida en tres llibres. El lector és testimoni de l’evolució del protagonista, un personatge complex que, malgrat els seus humils orígens, acabarà tenint el màxim reconeixement com a cavaller d’honor. Es tracta d’un heroi amb defectes que, a més de lluitar contra els enemics, batalla contra les temptacions que fan perillar la fidelitat a la seva estimada, que és qui l’ajuda econòmicament. Si al primer llibre, Curial rep la seva educació a la cort de Monferrato, on s’enamora de Güelfa, al segon el viatge i l’acció centren la narració, en especial la seva arribada a París, on venç el temible Sanglier de Vilahir. Al tercer llibre, l’heroi arriba a Jerusalem i Grècia, i té un somni mitològic que ocupa gran part del relat. És capturat a Trípoli, i a Barbaria passarà sis anys retingut fins que la mora Camar, filla del seu amo, l’ajuda a escapar (ella s’acabarà suïcidant). El retorn a casa suposa, ara sí, el matrimoni amb Güelfa.

La novel·la ha arribat a nosaltres gràcies al manuscrit que va trobar, “casualment”, Milà i Fontanals a Madrid, a la Biblioteca Nacional (BNE). Segons qui va ser Qui el va escriure? Per què aquest clàssic medieval català no va aparèixer fins al 1876? Va ser falsificat per Milà i Fontanals? Aquests són alguns dels enigmes de la novel·la ‘Curial e Güelfa’. Ara, Abel Soler afirma que l’autor va ser Enyego d’Àvalos, camarlenc d’Alfons el Magnànim. Una teoria, contestada per l’experta Lola Badia, que desferma un cop més la polèmica sobre aquesta obra ‘descoberta’ a la Biblioteca Nacional a Madrid un dels impulsors de la Renaixença, el llibre ja havia estat descobert abans pel que era director de la institució, Agustín Durán. No obstant això, ningú no ha pogut trobar la descripció de Durán. Ni la fitxa. Ni un apunt. Ni una nota. Quan Milà i Fontanals en dona compte, el 1876, a l’article publicat a Revue de Langues Romanes, l’antic director de la BNE fa més d’una dècada que ha mort. No hi ha cap manera, per tant, de comprovar si el que explica Milà i Fontanals és cert o no.

Discussions irades

Els enigmes que envolten Curial e Güelfa han provocat irades discussions entre filòlegs de diverses generacions. Són molts els que consideren impossible, amb les eines de l’actualitat, afirmar qui o quins van ser els autors d’aquesta barreja de novel·la cavalleresca, cortesana i sentimental escrita en català. Però ara el debat s’ha revifat amb més força que mai. I és que l’estudiós Abel Soler sosté, en una tesi doctoral que li ha ocupat més de 5.200 pàgines, i que ha presentat a la Universitat de València sota la direcció del catedràtic Antoni Ferrando, que l’autor de la novel·la és Enyego d’Àvalos, camarlenc d’Alfons el Magnànim a la cort de Nàpols.

“El Curial és la gran aportació de les lletres catalanes a un incipient Renaixement italià”, ens diu Soler. La seva tesi defensa que D’Àvalos va néixer a Toledo, que es va traslladar amb la seva família a València quan encara era un nen, on va ser acollit pel rei de la Corona d’Aragó (on aprendria el dialecte que va utilitzar a la novel·la), per acompanyar més tard el monarca a Itàlia (va arribar a ser ambaixador a Milà). Allà va escriure els tres llibres entre el 1445 i el 1448, segons l’investigador.

Abel Soler, que ha pogut examinar amb deteniment el còdex, defensa el rigor del seu estudi. Ha fet servir el mètode prosopogràfic, entrellaçant centenars de biografies per arribar fins a Enyego d’Àvalos.