La tesi i la polèmica de la falsificació

La tesi d’Abel Soler vol, a més de posar nom i cognom a l’autor d’una novel·la que fins ara era considerada anònima, cloure una polèmica que ha acompanyat el llibre des de fa més de vint-i-cinc anys. I és que el 1991 l’arxiver i historiador Jaume Riera i Sans va afirmar, en un congrés celebrat a Alacant, que Curial e Güelfa era una falsificació del seu propi descobridor, Manuel Milà i Fontanals i, per tant, que no havia estat escrita al segle XV, sinó al XIX. La majoria d’especialistes no van acceptar com a vàlida la hipòtesi, ja que tots coincideixen que el paper utilitzat al còdex és, sense cap dubte, del segle XV.

La catedràtica de literatura espanyola Rosa Navarro no havia sentit res de la polèmica quan, preparant una possible versió infantil, va llegir, en una versió bilingüe, Curial e Güelfa. Com podia ser que ella, sense ser experta en català medieval, entengués tot el que allà s’hi explicava? Estranyada, va arribar a la tesi de Riera i Sans, i durant els últims anys ha intentat demostrar, a través de lectures comparades (amb fonts posteriors a la data en què suposadament es va escriure Curial e Güelfa), que tot es tracta d’un joc de Milà i Fontanals.

És precisament la ironia el que destaca Navarro per defensar que no pot ser un text del segle XV. “Diu que el tercer llibre serà ‘poquet pus intricat que els altres primers’. Això ho pots dir amb la ironia de qui està fent un pastitx, però no amb la mentalitat medieval”, ens diu. “Milà, que era un gran erudit, no podia imaginar-se que no ho descobririen. Està donant pistes constantment”. Cita, entre d’altres, al·lusions més o menys directes a La Celestina, El cortesano de Lluís Milà, el Quixot o fins i tot al poema El corsari de Lord Byron. També Walter Scott, un dels seus escriptors favorits. “Això de falsificar és dins d’una tradició. Scott també juga amb la idea d’un manuscrit trobat a Ivanhoe, i els Dumas s’inventen la fitxa d’un text que no existeix. No tinc ni un mínim dubte que el Curial és fals”, afirma Rosa Navarro, que ens recorda que Milà i Fontanals ja havia escrit amb estil medieval, el 1867, La cançó del pros Bernat.

Hi ha un fragment en el qual el narrador s’interessa per la paraula “errant”. “Algú creu que al segle XV estaven interessats en l’etimologia?”, ens pregunta Navarro. És el to el que, segons ella, delata la falsificació. “Camar es llança als seus braços com ‘un pop’... Imagina’t!”, exclama, somrient.

Quan preguntem a Soler sobre la possibilitat de la falsificació respon amb fermesa. “Tots els experts el donen per vertader. No té fonament”, ens diu. I és cert (i Navarro també ho admet) que el paper és de l’època, però la incògnita està en la tinta. La Biblioteca Nacional s’ha negat a fer un estudi, per compte propi, que rebutgi la hipòtesi de la falsificació.

“Hi ha dotze tipus de marques d’aigua al paper. Si ets un falsificador del segle XIX és normal que vagis agafant els que vas trobant disponibles... Imitar la lletra és facilíssim, no és cap problema. La caixa sembla que està feta a llapis.