Nits de llum

Sembla inevitable que ens sentim identificats amb els escriptors amb qui ens uneixen moltes afinitats. Rodrigo Fresán (nascut a Buenos Aires el 1963, però resident a Barcelona des del 1999) considera que la seva pàtria és anglosaxona mentre que jo vaig passar quaranta anys a Londres, una part dels quals a Kensington Gardens; és traductor de Carson McCullers, de la qual jo vaig traduir La balada del café triste; i de Bob Dylan –vam coincidir en una de les seves actuacions a Barcelona–, i jo ho he estat dels Beatles. Els nostres cors són propers a Buenos Aires, “el seu avui inexistent país d’origen”, Mèxic (la seva dona és mexicana) o Londres. Però ell va molt més enllà i des del seu primer llibre de relats, Vidas de santos (1991), es va revelar com un escriptor original i atrevit, com ho són Roberto Bolaño, Alan Pauls, Martín Caparrós, Eduardo Lago o Enrique Vila-Matas. De referència com ho és també Historia argentina (1993) i com ho aniran sent tots els seus, en un prodigiós crescendo marcat per la intel·ligència, la sensibilitat, la imaginació, la percepció, l’humor, la bona escriptura i la independència. Obres sense concessions al lector, no necessàriament difícils i alienes a l’experimentalisme, però que sí que suposen una ruptura contundent amb la novel·la tradicional. Potser l’excepció és la més accessible Jardines de Kensington (2003), construïda a partir de Peter Pan, el nen que no va voler créixer mai, de James Matthew Barrie.

La parte soñada forma part d’una trilogia que s’inicia amb La parte inventada (2014, encara que convé llegir l’edició corregida i augmentada, publicada per la col·lecció Debolsillo de Penguin Random House el 2017) i es tancarà amb La parte recordada.

Es podria dir que és la mateixa novel·la amb continus desplaçaments. Hi ha temes que ens són familiars, com la infantesa fràgil (Fresán va néixer clínicament mort), o l’interès –matisat– per la ciència-ficció, amb Philip K. Dick com a referent. I pel que fa a Canciones tristes, que remet a la ciutat de Buenos Aires i a la Patagònia, ja va aparèixer a Mantra Jardines de Kensington.

L’extensió de les dues novel·les està plenament justificada. Podria ser un càstig per als que ressenyem un llibre cada setmana, però acaba sent un veritable premi. Resumir La parte soñada és impossible. El somni és un dels temes centrals, i ben bé podria portar com a epígraf el poema de J.V. Foix És quan dormo que hi veig clar. No hi ha aquí res de freudià, sinó que forma part d’aquesta poètica entorn de realitat i irrealitat, veritable ànima del llibre. El temple del somni és Onirium, “la somiada i somniadora Terra Promesa”, on és la guardiana dels somnis i sacerdotessa gran, Penèlope, la veritable protagonista de la trilogia.

Al costat del somni hi ha l’insomni, els malsons, la foscor (“todos surgimos de la oscuridad de nuestros padres para ser concebidos en la oscuridad de nuestras madres”), el llit, el passat i la mort.

“Algunos amigos ya me desafían a que escriba una historia en la que no aparezca un solo escritor. Me reconozco incapaz”. I gran part de la vitalitat de La parte soñada és el paper actiu que representen “lectors i llibres i autors i pel·lícules i directors i cançons i músics i quadres i pintors i científics”. Amb dues presències dominants, Wuthering Heights (Cims borrascosos), d’Emily Brontë, i els Beatles. I les agudes i infinites reflexions sobre el gènere de la novel·la, novament com a part integral de la narració. Llibres fora de sèrie com aquest no necessiten elogis. (2001) i a

Una novel·la amb desplaçaments, amb temes com l’interès per la ciència-ficció o la infantesa fràgil