La Vanguardia (Català) - Culturas
L’espai com a símbol
La màgia dels símbols és la seducció que opera en tot espectador en el moment de considerar a fons els elements fonamentals de la creació. Al Museu d’Orsay es té l’oportunitat de viure aquella alliberadora sensació si s’acudeix a les sales on s’ha ubicat l’exposició Au-delà des étoiles. Le paysage mystique; en ella s’entra en contacte amb el numinós, “una mística sense fe”, ha dit Guy Duplat molt encertadament: aquell regne que no té final. I d’aquesta manera es posa de manifest tot el valor d’unes pintures que mantenen una temerària confiança amb la força simbòlica de l’espai convertit en temps d’iniciació. De Monet a Kandinski, de Van Gogh a Hilma af Klint o Emily Carr, de Gauguin a Georgia O’Keeffe, de Munch a Lawren Harris, Tom Thomson o Wenzel Hablik, totes aquestes pintures en el seu conjunt, i cadascuna d’elles per separat, contribueixen a desxifrar la casa celeste que acull la humanitat en el seu si.
L’elaboració d’un relat pedagògic és l’arma esotèrica per revelar el secret del món. En aquesta ocasió s’ha decidit portar al límit la impressió que produeix el paisatge, una impressió eternament oscil·lant, contínuament contradictòria, que sacseja el visitant des del mateix instant que pren consciencia que la major part de pintures se font en ne les faisant pas .En efecte, la impressió que ofereixen les pintures aquí exposades és producte de la combinació d’almenys tres factors: el que sabem de cadascuna d’aquestes imatges (que és bastant perquè moltes són obres famoses), el que imaginem que ens volen dir (que també és molt ja que s’obren al nostre desig de trobar la veritat oculta en unes imatges) i la nostra disposició davant aquesta provocadora exposició (que és també de molt calat perquè sense adonar-nos-en dirigim el nostre ànim per revelar en qualsevol paisatge un panorama de la nostra vida espiritual).
Sembla que els comissaris ens convidin a mantenir viva la confiança en la capacitat de percepció visual sobre l’ignot: una percepció L’artista ens mostra el cel estelat en la nit provençal de setembre, on els llums artificials sobre les aigües del Roine a Arles es barregen amb els del firmament. que, com si fos una punta de diamant, ratlla intencionadament la matèria oculta dels símbols fonamentals presents en cada imatge aquí exposada. Per separat i sobretot en conjunt. Mai un relat expositiu no ha estat més intencionat, on l’ordre de l’exposició es converteix en una finalitat en si mateixa. Les imatges poderoses d’Els paisatges místics conviden el visitant a identificar la vibració oculta del que veu, a la manera que proposava Marcel Proust en cadascuna de les seves minucioses descripcions a la recerca del temps perdut. Aquí es tracta d’un sofisticat camí a la recerca de la perfecció, que només és capaç de mostrar el magisteri del simbòlic.
Ja des dels primers passos es descobreix aquest magisteri, després dels senyals que llança Monet en presentar la seva visió de Rouen del que és una catedral gòtica: una evocació que en el seu temps, i en el nostre, porta a buscar l’esperit del gòtic del qual parlava Worrigner, la veritat en la vaporosa verticalitat d’una pedra
La mostra busca demostrar que a través de l’art encara és possible espiritualitzar el món