Orgull ‘xoni’

La polèmica és vella i recurrent i no sembla que s’hagi de resoldre, més que res perquè se sol plantejar en termes equívocs. A la pregunta: ¿és masclista, el trap?, l’escolta asèptica d’algunes de les lletres de grups com Pxxr Gvng o rapers com Pimp Flaco no deixa espai al dubte: invariablement les noies són “putes”, i el sexe casual s’utilitza com a trofeu que marca l’estatus del mascle entre el ramat. Però aquest tracte denigrant del seguici de fans femenines que envolta l’artista, que ni de bon tros no es limita al trap o al hip-hop, no és tampoc hegemònic en el gènere. La creixent popularitat i exposició mediàtica del trap ha provocat el boicot de concerts d’artistes com Kaydy Cain (membre de Los Santos) o Costa, però també l’aparició d’un petit corrent que prova de rescatar El gènere del clixé, com el duo Las Vvitch, que es van donar a conèixer amb el tema Yo no soy tu bitch.

Més enllà d’una anàlisi cas per cas, cal tenir en compte que tant entre els artistes com el públic del trap i del hip-hop s’ha establert un ús del llenguatge que reflecteix valors i relacions de poder que no es poden jutjar amb els paràmetres de correcció política que governen altres àmbits. “El carrer no és políticament correcte

El llenguatge del trap reflecteix valors i relacions de poder que no es poden jutjar amb els paràmetres de correcció política habituals

–argumenta Enric Palau–, i nosaltres reflectim una escena i els seus creadors sense fer judicis”. Així com els rapers afroamericans es diuen entre ells nigga –un terme que és racista sempre que l’utilitzi algú aliè al cercle–, dins del trap espanyol moltes de les noies solen referirse a si mateixes com “putes”. És una manera de reclamar el llenguatge i desposseir-lo de connotacions negatives imposades des de dalt. Pot resultar sorprenent, però el cert és que el trap presenta una sorprenent varietat discursiva que no s’aprecia en gaires altres estils més acceptats, amb una abundant presència de dones (o noies) empoderades i plenes d’orgull de classe que viuen la seva sexualitat no com una forma de submissió, sinó com una arma per reafirmar la seva posició. Així, es pot trobar artistes com Chanel, La Zowi, Somadamantina o Bad Gyal que compatibilitzen les seves aspiracions de luxe amb una reivindicació de l’estil raxeta –adaptació del terme americà ratchet fet servir per referir-se a les dones del gueto que pot assimilar-se al choni espanyol– creat amb roba del Bershka i el Mercadona i que quan fan perreo, ja sigui davant la càmera o als voltants d’uns genitals masculins, cal interpretar-ho com la seva manera de desafiar el paternalisme d’una societat condescendent i d’adoptar un rol actiu en les relacions de gènere dins del seu cercle.