El sepulcre de Chaves Nogales

De tant en tant es produeixen resurreccions culturals que canvien el panorama d’una disciplina. Aquest ha estat el cas del sevillà Manuel Chaves Nogales (1897-1944). Fa vint-i-cinc anys ningú no n’havia sentit parlar. En aquests moments, el periodisme espanyol del segle XX no es pot entendre sense la seva figura, que ja s’equipara de manera habitual a Josep Pla, amb qui va coincidir en diferents escenaris –com el Madrid de la República o l’Astúries revolucionària–, en la seva vocació viatgera internacional i en alguna tècnica de treball –com la gran entrevista redactada en una extensa primera persona de l’entrevistat, que Pla va aplicar amb l’escultor Manolo Hugué, entre d’altres, i Chaves Nogales amb el torero Juan Belmonte. Però l’empordanès va morir als 84 anys a la casa familiar, envoltat de reconeixement, i Chaves als 47, en la pobresa de l’exili després de la guerra.

Ho recordava la setmana passada el director i presentador televisiu Jesús Vigorra a les jornades de Letras en Sevilla, dedicades a Chaves Nogales, a la Fundació Cajasol. Quan els de la seva generació –que és la meva– estudiaven periodisme, la referència era Tom Wolfe. Avui per a molts ho és Chaves Nogales. També va participar a les jornades Andrés Trapiello, un dels responsables d’aquella resurrecció. Quan preparava el 1993 l’assaig Las armas y las letras, sobre el paper dels escriptors a la Guerra Civil, el llibreter Abelardo Linares li va parlar de la novel·la de

Potser la tomba sense làpida constitueix el millor símbol de la seva obra i del seu temps