La Vanguardia (Català) - Culturas
La petita vall no era la muntanya màgica
Sant Esteve del 1936. Plena Guerra Civil. Joan Sales –24 anys, professor de les oficines d’ensenyament de català de la Generalitat– escrivia a una amiga amb qui no feia gaire mantenia una relació maca per correspondència. “Em parles d’aquest ilergeta que usurpa prop teu, al sanatori, un lloc que de bona gana voldria per a mi”. Ella és Mercè Figueras. Nascuda a Girona, 28 anys, gairebé sempre havia estat malalta. Feia molts mesos que s’estava a Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja (Moianès), un sanatori per a tuberculosos acabat d’estrenar, modern, a l’europea. Escriure i rebre cartes era una manera de passar unes cures que semblaven no tenir fi. Amb Sales s’hi havia començat a cartejar perquè ell era company de feina de la seva germana al menjador o la biblioteca i compartien un cercle informal i essencial d’amistat –lectures, música, converses sobre salut–. Aquest cercle tenia la seva translació escrita en la correspondència amb Sales. Era un triangle íntim, extremadament intens, on entre els dos malalts aviat va prendre la flama d’una amistat pura i de fronteres difoses. No era una muntanya màgica. Aquell àmbit Torres el batejaria com “la nostra vall”. Convivint en un mateix espai, limitats per un reglament estricte, la relació seria de preocupació mútua, introspecció compartida, religiositat, humor, fervor sentimental que mai no s’acaba de desplegar del tot. Hi ha amor fins a cert punt, companyia, una estranya forma de fidelitat i hi ha fe que no gosa proclamar l’esperança de sobreviure.
Alguns dels poemes simbòlics més penetrants de Torres –començant per Cançó a Mahalta– la tenien a ella com a destinatària. No era cap secret. Però no eren només poemes. També més cartes. Moltes. Centenars. 500 cartes. En aquesta edició se n’han reproduït 116, més de la meitat corresponents a l’any 1937 i majoritàriament re-