A la recerca de la felicitat primitiva a Oceania

Quantes vegades hem redescobert Joan Salvat-Papasseit? –va dir un cop, una mica empipat Jordi Sarsanedas–.Novaignopodernodonar-li la raó. Als anys cinquanta, Sarsanedas, poeta i activista cultural, havia participat en una de les primeres reivindicacionsdeSalvat(alsanystrenta ja n’hi havia hagut una). Li feia la impressió que aquestes redescobertes no acabaven de redescobrir i que al cap de poc temps calia tornar a fer el descobridor. Ara tinc una opinió diferent que aleshores. La cultura catalana potser no té el gruix de lectors per fer que els clàssics ho siguin sempre i es trobin sempre disponibles en edicions canòniques. Però això, que és un inconvenient, té l’avantatge del dinamisme: cada generació torna a llegir Verdaguer, Salvat-Papasseit o Palau i Fabre i hi veu coses noves. La redescoberta hi injecta entusiasme i novetat. Ja sabem que res no és per sempre, gaudim del moment amb la certesa que en veurem d’altres, de reivindicacions, i que serà la manera que els autors que esti- mem tinguin un lloc entre nosaltres.

Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974) és un llibre de viatges sobre una estada de tres anys a la Polinèsia, entre el 1926 i el 1929. El marit, Denys Choffat, era enginyer hidroelèctric: el van llogar per construir una central a Papeete. L’estada tan llarga fa que el volum no tingui la contundència dels grans reportatges vertiginosos que estaven de moda el 1930. Tot i això va tenir un èxit sensacional. Edicions Proa el va publicar en una edició de luxe, amb una camisa de color blau elèctric, amb la tipografia Grotesk Lichte (1924), que aleshores triomfava, en les lletres del títol, i un munt de fotografies. Com a conseqüència de la dictadura de Primo de Rivera, molts intel·lectuals catalans havien anat a petar a l’exili. A França van descobrir el gust per l’exotisme.

Al costat del llibre d’Aurora Bertrana, Proa va editar Petits contes negres per als infants dels blancs de Blaise Cendrars, que era novetat a París. Els arquitectes del GATPAC decoraven les cases amb cactus i ídols africans. Tabú (1931) de Murnau

El marit, Denys Choffat, era enginyer hidroelèctric: el van llogar per construir una central a Papeete

Aurora Bertrana i un grup de ballarines de Bora-Bora, als anys vint