La Vanguardia (Català) - Culturas
Cartarescu, carn de Bucarest
Feia força temps que no m’encarava amb un gran text de metaficció inspirat per un bleix d’ambició universal. Per torna, aquest text el produeix la fràgil Europa d’avui: un país com Romania mitjançant un autor ja de culte, modelador d’una poètica postmoderna que l’identifica i amb la qual, sense haver de fer cap pas endarrere, ha aconseguit deslliurarse de la tirania de les normes i moure’s en un joc literari absolutament lliure i sense traves. Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956) ha publicat Solenoide (2015), la construcció d’un veritable món entròpic, des de la consciència en estat de permanent revulsió que es proposa de desenvolupar el seu propi coneixement.
Què significa Solenoide en el cosmos de Cartarescu? Ve a ser una metafòrica bobina generadora d’energia, que nodreix l’escriptura deslligada d’un estil gràcies a l’experimentació del llenguatge que en cap moment al llarg dels centenars de pàgines no deixa d’autorenovar-se. Cap al final de la història confessional amb què ens encadena el narrador –per descomptat Cartarescu– aquest, arribat al punt de no distingir les al·lucinacions de la realitat, esmenta la seva “escriptura anacàstica”. A què fa referència? El lector s’haurà d’esforçar a aclarir aquesta i altres qüestions pel seu compte. En realitat, des de l’arrencada del discurs amb una veu a mig to, suposadament resignada, que ens anuncia haver “tornat a agafar polls, a hores d’ara ja no em sorprenc, no m’esvero, no em fan fàstic”, un, enlluernat per aquella veu xiuxiuejant de rèptil, la d’un jove mestre i escriptor frustrat que fa classes en una escola suburbial de Bucarest, el segueix a ulls clucs per espais sense horitzons en què s’entremesclen la realitat i els malsons recurrents, la carnalitat i la genètica, la lucidesa i la follia, el passat remot i el present amb senyals d’avenir conflictiu, l’èpica i el diabòlic hiperrealisme, les foguerades de vitalitat amb la representació entre simbòlica i teatral de la mort al dipòsit de cadàvers de Bucarest, la capital-univers, la ciutat matriarcal, realista i mutant, que al capdavall s’acarnissa amb els seus fills que són carn de la seva carn –així el protagonista fugint amb la seva estimada i la seva petitona– i els obliga a buscar empara en refugis postatòmics davant la visió d’un món oníric, assolat, per bé que ells tres estiguin per sempre a recer, declara el narrador, de les aterridores estrelles del firmament…
El que vull dir amb el que he escrit fins ara és que Solenoide no es pot explicar ni tolera cap intent de reducció. El lector s’ha de convèncer de tenir al davant el producte excepcional d’un creador contemporani excepcional, una estructura novel·lístico-autobiogràfica excepcional i una escriptura excepcional, oberta al sentit cervantí de la paròdia i al concepte joyceà de l’expressió de l’inconscient, no sempre fàcil d’assimilar per al lector corrent, que reclama el millor de cada un de nosaltres per poder assumir les fases de la complexa aventura existencial i artística d’un Mircea Cartarescu –omple de la pàgina 745 a la 753 amb una sola paraula esdevingut crit: “auxili”– que es revela carn de Bucarest, visualització escenogràfica del seu món forjat per les paraules i la seva multiplicitat de sentits, cromatismes i matisos.
De tot plegat convé deduir sense reserves que –segons la meva opinió– Cartarescu ha enllestit la seva obra magna, sense parió en la narrativa europea actual, probablement difícil de ser superada per ell mateix en temps venidors, i que cap veritable amant de la bona literatura no s’hauria de perdre sabent que posarà a prova els seus dots de lector actiu, disposat a compartir la lucidesa imaginativa i la minuciosa vocació deïcida, totalitzadora, universalista, deMirceaCartarescu.Bonasort.
Ha construït una obra magna, sense parió en la narrativa europea actual, difícil de superar per ell mateix