La Vanguardia (Català) - Culturas
Raons i deliris del desig
Hi ha escriptors d’obra escassa i d’altres de tremendament generosos. La carrera de Cristina Peri Rossi és fecunda i, al llarg de més de quatre dècades de tasca literària, s’hi han donat cita gèneres i registres variats: de la novel·la iniciàtica El libro de mis primos (1969) al llibre de relats Los amores equivocados (2015), dels poemes eròtics d’Evohé al seu últim poemari, Las replicantes (2016). Uruguaiana resident a Barcelona des dels anys setanta, és una autora en ebullició permanent, grafòmana i lectora atenta a les novetats. Feia gairebé vint anys que no publicava una novel·la; celebrem doncs aquest Todo lo que no te pude decir.
A l’edat en què els autors corren el risc d’entotsolar-se, Peri Rossi no es cansa d’innovar a cada llibre, demostrant que la seva zona de confort ho és tot menys estreta. Preguntada per aquesta nova novel·la, presumeix i amb raó d’haver aconseguit descriure a les seves pàgines una relació sexual entre un home i una femella de ximpanzé sense convidar al disgust. Todo lo que no te pude decir, on és cert que els ximpanzés ocupen un lloc prominent, encara que no protagonista, és una narració coral en la qual els personatges es van desplegant com un joc de carindefinició tes fins a formar una cosa semblant a un pòquer d’asos.
Mitjançant les històries creuades d’un comissari de policia, un jove zoòleg, la nòvia d’aquest i una prostituta instruïda, així com els primats esmentats, Peri Rossi aborda, com ja ha fet en altres ocasions, l’univers insondable del desig. Partint de la base que de la guerra dels sexes no se’n surt mai indemne, exemplificada en la frase de Kristeva que apareix com a citació inicial: “No hi ha asimetria més gran que la diferència sexual i de gènere” –Kristeva, per cert, acaba de ser publicada per l’exquisida editorial empordanesa Wunderkammer–, aquesta novel·la que en l’arrencada sembla una novel·leta policíaca lleugera, ve puntejada per referències culturals que van de Schiele a Polanski passant per la fotògrafa Isabel Muñoz. També hi cap, com ja és habitual en l’autora, una reeixida i gens gastada descripció de l’amor entre dones que transcendeix els tòpics habituals.
Trencant amb la novel·la de tall vuitcentista, l’enfocament monotemàtic de la qual ja no s’aguanta, només Peri Rossi podia narrarnos aquella història incompleta i inconclusa, que desprèn modernitat, fent-la versemblant i no caient en la trampa de l’estructura clàssica. Aquí els éssers desitjats i els éssers desitjants interactuen en la trama sense que les seves accions o les seves omissions ens portin a cap més conclusió que a la que constata que cadascun de nosaltres només mostra als altres una ínfima part, mentre la resta roman ocult a les mirades i ens revela com a insondables.
La novel·la coincideix amb l’aparició d’un extens volum monogràfic dedicat a l’autora que ha publicat la Universitat de Sevilla, a càrrec de Jesús Gómez de Tejada –i en què participen nombrosos acadèmics i acadèmiques– que glossa parcel·les d’aquesta trajectòria, com ja dic, llarga i proteica.