Moltes vides

considerava que gairebé tots els grans escriptors tenien desequilibris mentals: Rousseau, paranoic; Dostoievski, depressiu; Flaubert, nerviós; Nerval, maniacodepressiu... La seva filla assegura que aquella visió la va espantar una barbaritat: “Bogeria és una gran paraula. Des de petita me’n vaig voler escapar, tenir salut, viure feliç”. Un dels seus llibres més celebrats, Llamado

(Turner), arrenca amb una escena de la seva infantesa: els seus pares havien sortit a sopar; van trucar a la porta, i era un pacient que s’havia escapat del psiquiàtric. “Li havien fet molts electroxocs, volia parlar amb el meu pare, volia que paressin... Jo em vaig espantar. Llavors el meu pare em va dir: ‘Nerval ha vingut a casa’. Estava convençut que l’hagués pogut curar”.

Florence Delay escriu a mà. Tres hores al dia. Abans ho feia al matí. Li van manar que deixés de fumar. I va parlar amb el pneumòleg: “Doctor, des que fumo menys, les meves frases i els meus llibres han disminuït”. A ell li va dedicar Mis ceniceros (Demipage), un text ardent i estrafolari sobre la flama, el fum, la cendra i la mort. El metge li va permetre fumar a la tarda, i així ho fa, disciplinadament, amb un got de whisky dolent amb Perrier. Hi ha una picaresca deliciosa que relaciona el control de l’addicció amb la llibertat d’iniciar un paràgraf, amb la idea de discontinuïtat. “No penso fora de la frase, la meva frase és pensativa, no sé el que escriuré. Esclar que la composició és capital, però la meva manera d’avançar és agitada. Per això busco certa perfeccióenlafrase;éscomunapetita aventura. Admiro molt Gertrude Stein, que deia que la frase no ha de ser emotiva però el paràgraf sí”. Quan es va adonar que ho havia fet tot, que havia gaudit de les classes a la Sorbona, que havia recomanat als seus alumnes que sempre intentessin tenir diverses vides, va decidir escriure un llibre: Medianoche sobre los juegos. “El penell és el meu exemple de vida, gira amb el vent. Cal acceptar el que ve”. Va celebrar la seva primera publicació comprant-se un SaintLaurent,coqueteriaobliga,iho continua fent cada vegada que surt un nou llibre. És catòlica, diu que les homilies són febles i els càntics ximples, però cada vegada que escolta l’evangeli topa amb alguna cosa que li fa bé.

Comença a destenyir la tarda, entra a l’estança el seu marit, el productor de cinema Maurice Bernart, “el seu gran amor”. És el primer que llegeix els seus textos, i ell hi afegeix: “I encara sort”. Explica que als anys setanta Maurice va tenir altres amors, “però no podem separar-nos, ens estimem molt”. Mantenen una relació oberta, “sempre vaig presumir de no tenir gelosia”. Pagaria per sentir-la dir “hélas!”. “Tinc un defecte molt desagradable, no m’enfado mai, no és bo per mi. A ell en canvi li encanten les escenes...”. Delay és una dona precisaperòafrancesadamentlliure. “De vegades em desperto enmig de la nit, pensant en un moment del llibre que em bull al cap. És com una mosca, una mosca cojonera”, diu, pronunciantdoblementlajota.