Una singular història canina

L’home alça el braç i el gos fa un salt. Una mà s’enfonsa al paladar de l’animal mentre aquest fa un lladruc. Home i gos es mouen a l’uníson. Gesticulen igual, miren igual, ensumen igual, senten igual... L’escenari és casa seva i és on ballen la seva història. La música els acompanya, de vegades trista, de vegades inquietant. Sempre sorprenent. Home i animal tenen un relat; una singular història canina.

La companyia Thomas Noone Dance té el seu quarter general al barri barceloní de Sant Andreu. Allà, amb titelles gegants els seus ballarins ultimen aquests dies els assajos de Molsa, una creació basada en l’obra homònima de David Cirici que pujarà a l’escenari del Teatre Lliure a partir del 21 de novembre. Es tracta de la singular història amb final feliç d’un gos que perd la seva llar i la família amb la qual viu després d’un bombardeig. Situada en un context de guerra, barreja entre el conflicte dels Balcans i la Segona Guerra Mundial, Molsa buscarà amb tenacitat la seva família perduda entre les runes, als parcs, boscos i camps de concentració. Sobretot la Janinka i el Mirek, “els seus nens”, de qui cada nit evoca l’olor.

“Molsa podria ser una bona pel·lícula perquè soc molt plàstic en les descripcions, però dubtava que pogués ser una obra de teatre. Dubtava d’un gos parlant”, explica l’autor David Cirici sobre la seva impressió quan li van plantejar portar l’obra al teatre. Però l’espectacle que dirigeix Thomas Noone per a tots els públics, en especial l’infantil, no té res de convencional. Encara que la companyia té l’ús de la dansa en estat pur com a eix principal –els seus espectacles familiars més coneguts són Balbir, el meu avi (2011) i Alicia (2014)– , aquí s’obren a nous mitjans com la manipulació de titelles de gran format, obra del consagrat Martí Doy (la seva creació més famosa en l’actualitat és Mic, personatge d’un programa infantil del canal Super3). Així, amb el binomi dancepuppetry, aconsegueixen crear un món imaginari molt més ric i suggeridor amb què poder traslladar als nens la història del Molsa. “És la primera vegada que treballem amb titelles però és l’única manera de traslladar els personatges a l’escenari”, explica Noone.

Multidisciplinari

I no ha estat fàcil. Per això part de l’equip es va traslladar a Anvers per treballar amb un dels experts més reconeguts en la matèria, Duda Paiva, en els treballs del qual és difícil distingir entre marioneta i ballarí. “Els nostres ninots són més innocents, més naïf”, explica Thomas Noone respecte a les creacions de Paiva, amb les quals posa distància ja que no es tracta del mateix tipus d’espectacle. El treball de manipulació, però, sí que ho és. “Nosaltres estem molt acostumats a manipular el nostre cos, però no el d’altres. Ha estat difícil però excitant. Al principi ens veus (als ballarins) però arriba un punt en què el titella pren vida pròpia”, ressalta.

La composició de l’espectacle la rematen una projecció de vídeo feta amb animacions del tipus de les que il·lustren les novel·les gràfiques, que evoca llocs imaginaris i reforça la sensació de viatge, i la figura d’un narrador-actor que utilitza petits textos que acaben de donar context a la història ballada. Un text elaborat pel mateix autor de la novel·la, David Cirici, que evoca el llibre però que no ho fa de forma literal, com tampoc no ho fa el conjunt de l’espectacle. “La paraula té molt poca importància a favor del gest. Només és testimonial, perquè s’entengui millor l’escena. Només són petits comentaris que remeten al llibre”, comenta Cirici. Així, text, titelles i imatge aconsegueixen en el seu conjunt traslladar a l’escenari la guerra i les seves derivades però des d’un punt de vista caní. Una cosa ja en si mateixa insòlita i atractiva.

Noone i Cirici, director i escrip-

És la història amb final feliç d’un gos que perd la família amb la qual viu després d’un bombardeig El creador del televisiu Mic, el consagrat Martí Doy, és l’autor d’aquests suggeridors titelles