L’altre Murillo

Desembre del 1617. Arriben galeres al port de Sevilla. El cel sembla pintat amb blau d’ultramar i els núvols amb aquell blanc de plom de Venècia que era el pa de la pintura. Un verd coure matisa els arbres propers a l’Arenal i els llums del capvespre omplen d’un pigment de carmí de les Índies el sol que s’oculta a Triana. Molt a prop d’allà, en una casa al costat del convent de San Pablo, acaba de néixer Bartolomé Esteban Murillo, l’artista que atraparà en les seves teles tots aquests colors per narrar la història de la seva època. Tot Sevilla sembla il·luminada per una llum diferent. Comença la llegenda.

Aquest any es compleixen els quatre-cents anys del naixement del pintor (Sevilla, 1617-1682) i la seva ciutat natal s’ha bolcat amb la celebració. Murillo és un dels grans artistes barrocs, un pintor que va revolucionar la pintura per la seva manera d’explicar la religiositat de l’època i també amb els seus quadres de costums. Durant segles va ser un dels més famosos mestres de la pintura i les seves teles pengen avui als principals museus del món. Tot i això, la seva figura va anar apagant-se a finals del segle XIX fins que acaba classificat com un artista tou i cursi. Són les dècades de repetició i de falsejament de la seva pintura en banals estampetes de sants, en almanacs i en capses de dolços de codony. El nacionalcatolicisme atraparà l’imaginari de la seva pintura religiosa fins a convertir-la en un kitsch per a devocionaris. Però, és aquest el veritable Murillo?

La commemoració dels quatrecents anys del seu naixement pretén revisar aquesta idea deformada. En els últims temps molts in-