La Vanguardia (Català) - Culturas
Aventures i descobriments
“Déjenlo todo, nuevamente láncense a los caminos”, escrivia Roberto Bolaño en el seu Manifiesto infrarrealista. Era l’any 1976 i aquell mateix any naixia a Halam, Nottinghamshire, Robert MacFarlane, qui es diria marcat per aquella crida a abdicar del que no impliqui gastar sola de sabata. Llicenciat en Belles Arts a Cambridge –en un dels seus Colleges exerceix la docència quan toca reposar forces–, ha escrit cinc llibres en una dècada en què caminar suposa un ric diàleg amb la natura i la història, una forma de connexió íntima amb els viatgers que el van precedir i una via d’autoconeixement on convergeixen l’emoció i l’espiritualitat. Las viejas sendas esgota els elogis, si no es troba entre les millors lectures de l’any potser es deu a la seva aparició tardana o a capricis de l’atzar. Seria una pena que quedés submergit com el territori de Doggerland del qual ens parlen les seves pàgines, a mercè que un cop de fortuna el rescati després de milers d’anys de foscor.
“Desde siempre, en todos los lugares que han sido colonizados, los humanos han creado en su caminar senderos visibles, y otros invisibles, simétricos o aleatorios, que se han extendido por la tierra como una red de capilares”, va escriure Thomas Clark en el seu poema en prosa Elogio del caminar. Curiós, intrèpid, observador sensible i prest sempre a la sorpresa, prodigiós lector de signes, MacFarlane abasta i s’entrega a fragments d’aquesta xarxa seguint el rastre dels nostres passos “en la nieve, la arena, el barro, la hierba, el rocío, la tierra o el musgo”. Calcula que ha caminat entre 11.200 i 12.800 quilòmetres, sobretot per Anglaterra i Escòcia, lluny dels entre 281.635 i 289.681 que Thomas de Quincey estimava que havia fet Wordsworth amb les seves cames cèlebrement toves.
Las viejas sendas ofereix un doble goig elemental. D’una banda, la crònica de les aventures i els descobriments durant els periples del seu autor, fascinat des de petit pel “poderós encanteri dels llocs salvatges i remots”, i que, un cop adult, adopta com a forma de vida el credo de l’explorador George Borrow: “Tienes el día y la noche, hermano, y ambos son hermosos; el sol, la luna y las estrellas, son todos hermosos; tienes también la brisa en el páramo. La vida es dulce, hermano, ¿quién desearía morir?”. Així ho veiem, per exemple, posant a prova la teoria de l’artista nord-americà William Fox segons la qual la nostra orientació decau en terrenys repetitius o mancats de relleu, de resultes d’haver evolucionat en jungles i sabanes, a prop de la costa d’Essex; o fent una expedició al Minya Konya, la muntanya sagrada del budisme, de 7.556 metres, seguint la ruta que en el passat connectava les regions productores de te de Sichuan amb el Nepal i el Tibet; o transitant alguns dels camins més antics de la terra, sobre conductes càrstics de 40 milions d’anys, a Cisjordània, on coneix una dona que col·loca còdols recollits a Palestina en la base del forn on cou el pa als Estats Units per estar més a la vora de la seva terra.
D’altra banda, el llibre subministra sense parar informació apassionant i mostres d’erudició. Només inclourem una part insignificant si esmentem els “camins de bisó” que creaven les bandades i que després van utilitzar els primers colons; les “pedres del repòs” que senyalitzaven els portadors de fèretres a la regió de Cúmbria per aturar-se a descansar; les “rutes d’ànimes” que el seguici fúnebre dels caiguts en la Gran Guerra feien a la recerca de senyals del més-enllà; els fantasmes del paisatge que els investigadors arqueològics van poder desenterrar gràcies a la fotografia aèria; la passió de Goethe pel granit; les proteïnes que permeten els ocells percebre els camps magnètics; els camins del mar recollits en la poesia escàldica i en les sagues islandeses...
Potser el millor elogi que se li pugui fer a Robert MacFarlane és haver prolongat de manera sublim la tasca del seu admirat Edward Thomas –poeta anglès mort en la batalla d’Arràs el 9 d’abril de 1917–, resumible en què transitar per certs paratges brinda en realitat una exploració pel paisatge interior. I, al final, l’acceptació, en versos del segon, que: “Los caminos siguen, mientras que / nosotros olvidamos, y somos olvidados / como una estrella fugaz, que cruza/elcieloyseextingue”.