La Vanguardia (Català) - Culturas
La simfonia del present
Antonio Muñoz Molina (Jaén, 1956) sembla preguntar-se a Un andar solitario entre la gente si és possible, avui, encarnar la figura del flâneur. El seu narrador, utilitzant tècniques com el collage i el tràveling, persegueix les empremtes (de vegades reals, de vegades imaginàries) de Charles Baudelaire, Edgar Allan Poe, Walter Benjamin o Thomas de Quincey. El caminant és, en realitat, una càmera que tot ho veu i sent, i el resultat final és una novel·la que té molt de crònica, però també de dietari i d’assaig literari.
Madrid i Nova York són els dos principals escenaris on experimentar la deriva com a creació literària. En la primera part, que Muñoz Molina titula Oficina de instantes perdidos, trobem un home anònim que pretén establir una “arqueologia del present”. Ho guarda tot: fullets, catàlegs, cartells, receptes, anuncis. En la segona part, l’alter ego de l’escriptor es converteix en Don Nadie per recuperar la solitud, eina indispensable per moure’s des de la intuïció. El mosaic final es completa amb il·lustracions i fotografies d’aquell gran registre compost pels elements que normalment condemnem a l’oblit.
“Quiero ser todo oídos y todo ojos como el Argos de la mitología”, ens diu el narrador, que porta a la butxaca un iPhone que grava allò que la mirada no pot capturar. Es tracta, doncs, de combatre aquella panoràmica domesticada per les rutines. En el detall hi ha el tot. És el que Deleuze anomenarà “hecceitat”, una manera d’atacar l’abstracte atenent la singularitat del concret. Quantes coses ens passen per alt quan caminem cada matí cap a l’oficina? Quins missatges hi ha a la ciutat que no hem sabut llegir i interpretar?
Umberto Eco va batejar com “el vertigen de les llistes” l’obsessió per classificar un món caòtic a través d’un sistema construït a partir d’una enumeració gairebé infinita. Muñoz Molina de vegades ho fa aplegant en el mateix paràgraf múltiples titulars de diari, o expressions que ha apuntat al vol (sempre amb llapis), amb fragments que no ha pogut o volgut desenvolupar. És la cadència que únicament el caminant, que no té destinació ni urgència, pot desxifrar. Una música feta de parataxis, aquelles frases breus juxtaposades sense una connexió clara, sense un verb que les uneixi, però que paradoxalment el lector serà capaç de lligar.
Aquest flâneur recorda, també, aquell Gómez de la Serna que sortia a caçar greguerías per Madrid. “Lo banal y lo apocalíptico se mostraban tan cerca que a veces se confundían entre sí”, llegim. I és que el deambular ens acosta a aquell El hombre de la multitud del conte de Poe, una història sense argument, que el protagonista pretén emular.
El caminant, en la seva travessia, ja no té nom, ni biografia ni rostre. La seva identitat es va dissolent al carrer, en el recorregut que traça sense una planificació prèvia. Ni tan sols s’adona que camina. Ha trencat amb els records, amb els vincles, amb els lligams. Aquest caminar és una mena de borratxera, una fugida i un autodescobriment a la vegada. És, afirma, “un principi de deliri”, un viatge d’oxigen i serotonina.
“Jo no soc ningú”, és el que li diu l’Ulisses a Polifem per enganyar-lo i així poder escapar de la cova on està confinat. La literatura, així, ens indueix a ser plenament qui som i, alhora, a ser qualsevol altre i a no ser ningú, un “Don Nadie”. El quadern en blanc, assegura, és un llibre ja escrit amb tinta invisible. Tan sols cal caminar-lo per revelar les oracions allà velades, totes les seves metàfores.
El narrador és “el archivero que quiere salvar algo de la gran catarata permanente de lo que, todavía recién hecho, se despeña hacia la basura”. “Todo es presente y todo es también reliquia anticipada”, apunta.
Tot i això, el més interessant del llibre de Muñoz Molina no és l’actualització del caminant de Baudelaire, o del col·leccionista de Benjamin, sinó com el protagonista es transforma, gràcies al seu telèfon mòbil, en un espia de veus. És quan transcriu els àudios quan descobreix les rialles d’un nen, un pardal que ni tan sols havia vist, o tots els matisos del trànsit a Nova York. L’estranger, que transita entre la invisibilitat i la inexistència, se sent llavors un ésser privilegiat. L’únic que sembla escoltar totes les simfoniesdelpresent.