Màquines nacionalistes

L’asturià Gonzalo Castañón, que era director de La Voz de Cuba, va morir el 1871 durant uns enfrontaments amb un grup separatista cubà. L’any següent la seva tomba va ser profanada. Els acusats de fer-ho eren un grup d’estudiants de Medicina a qui se’ls va instruir un consell de guerra que va tenir de promotor principal a Josep Gener Batet –un català que era un dels grans propietaris tabaquers de l’illa–. Els estudiants foren condemnats i executats. Eren temps de dominació colonial espanyola. Quan els temps van ser uns altres, després del 1898 i un cop aconseguida la independència, aquells nois executats esdevingueren en màrtirs nacionals. A les escoles se’n farien actes commemoratius, s’explicava l’episodi, s’organitzaven misses en record o s’anava en peregrinació allà on havien estat afusellats.

És un cas pràctic, prototípic, de com la història dels morts i les aules de primària es poden utilitzar com a màquines de construcció de consciència nacionalista. Els mestres rebrien consignes clares. Havien de fer memoritzar als seus alumnes frases com les següents: “La República ens ha donat totes les llibertats”, “els cubans no es van conformar mai amb ser éssers inferiors per raó del seu naixement”. Mite, nació, política. Explicar-ho, centrant-se bàsicament en Cuba, és allò que aquí es proposa Lluís Costa, professor a la Universitat de Girona i especialista en la relació de Cuba i Catalunya.

“Potser la nació sigui un fantasma o un zombi, la identitat nacional una invenció. Potser la nació no existeixi, però funciona”. Ho diu Bruno Ferrer al pròleg del llibre. I té raó. En els casos de nacions postcolonials, explica Costa, els processos culturals de nacionalització es van fer a través de l’èpica, l’heroisme i la simbologia (himnes, banderes, monuments, nomenclàtors), en consonància amb la retòrica de les revolucions liberals europees. Aquesta mirada comparativa, malgrat que faci l’exposició una mica desmanegada, és l’ingredient més atractiu d’un llibre que reforça l’explicació amb una documentació visual potent. Es parla de la feble nacionalització espanyola –seguint amb la tesi clàssica de Borja de Riquer–, hi ha referències al floriment del nacionalisme català –amb cites que arriben fins al darrer Marfany–, cap al final hi ha un capítol sencer sobre Puerto Rico –singular pel diferent paper que hi van tenir els Estats Units en relació amb Cuba– i encara hi trobarem esments a l’Equador o Itàlia. Però Cuba és al centre amb la seva problemàtica racial, l’evolució de la historiografia pròpia i la re-